Revista
de la Universitat
de Girona
juliol 2016
10
Portada / Comunitat i territori / Esport / Notícies / Tecnologia / Taula rodona / Nou dies al desert amb un Escarabat
L'Uniraid és una aventura formativa solidària per a estudiants universitaris d’entre 18 i 28 anys amb esperit emprenedor. Es tracta de seguir un itinerari de 9 dies pel Marroc en cotxes de més de 20 anys d’antiguitat. No és cap ral·li ni cap carrera de velocitat, sinó un viatge desafiant amb l’objectiu de creuar el Marroc de nord a sud i entregar material solidari als poblats del desert.

Nou dies al desert amb un Escarabat

Anna Fonalleras

David Salvadó i Marc Peracaula, cursa Unidesert 2016

Creuar el Marroc de nord a sud en nou dies, amb un cotxe d’almenys 20 anys d’antiguitat i repartir 30kg de material solidari a les aldees del desert: aquest era el repte. És tracta de l’UniDesert —actualment UniRaid—, una aventura per a joves universitaris de 18 a 28 anys que es fa anualment el mes de febrer amb un objectiu de cooperació. Enguany, en David Salvadó i en Marc Peracaula, dos estudiants del grau en Arquitectura Tècnica, han descobert el projecte i, decididament, s’hi han apuntat.

Un dia, uns companys de classe els van parlar d’una xerrada, a la mateixa Escola Politècnica Superior, on es presentava una proposta per a universitaris que, segons havien sentit a dir, consistia a fer una cursa al desert amb cotxes d’una certa antiguitat. La curiositat i les dues hores que tenien penjades entre classe i classe van fer que s’animessin a assistir a la conferència. Dels cinc estudiants d’Arquitectura Tècnica que van anar-hi, en David i en Marc van ser els que van sortir convençuts d’embarcar-se en la peripècia. Va ser així com va néixer l’Equip Rodamons. Abans d’inscriure-s’hi, però, l’única condició que es van marcar tots dos va ser que hi havien d’anar amb un cotxe del model Escarabat, ja que era el sempre els havia atret més. És un dels cotxes antics més singulars i, a més, pel que fa a la mecànica, és diferent a tots els altres: té el motor i la tracció al darrere.

Marc Peracaula

Marc Peracaula

Sortint de la universitat, en Marc va anar directament al concessionari on, des de feia anys, tenia clissat un Escarabat de segona mà que no es venia. A més a més, quan era petit havia promès als encarregats que els el compraria. Després de 15 anys d’espera, però, resulta que el cotxe s’havia venut tot just feia una setmana. Tanmateix, la recerca del Volkswagen Escarabat va continuar per tota Espanya: Jaén, Sevilla, Galícia… cap no estava en prou bon estat. Quan estaven a punt de tirar la tovallola, buscant per internet en van trobar un de vermell, a Girona, per 3.000€. Comprat! El cotxe que volien ja el tenien.

El següent pas era buscar patrocinadors per poder arreglar el cotxe i preparar-lo per a la cursa, i, d’altra banda, per aconseguir els 30kg de material solidari per repartir al Marroc. Van anar porta per porta a buscar espònsors, tot oferint-los posar l’adhesiu de l’empresa al Volkswagen a canvi d’una aportació econòmica, mecànica o funcional —peces del cotxe—, o de material solidari —roba, material escolar, etc. Després de sis mesos, van aconseguir un bon nombre de patrocinadors i, d’aquesta manera, tot el material solidari que necessitaven, així com una gran ajuda econòmica que els va permetre reduir la inversió personal que van fer en la transformació del cotxe.

David Salvadó i Marc Peracaula, amb el cotxe de la travessa Unidesert

David Salvadó i Marc Peracaula, amb el cotxe de la travessa Unidesert

L’UniDesert es divideix en sis etapes, pensades i preparades com un aprenentatge per als participants. En la primera etapa s’ha d’anar en grup amb altres equips —normalment eren grups de quatre— per tal de compenetrar-te bé i treballar conjuntament. Tot i això, val a dir que durant tota la cursa sempre anaven en grup per poder-se ajudar entre equips i resoldre plegats les dificultats que sorgien, ja que, si no, era molt difícil sortir-se’n. Les altres etapes tractaven temes com l’optimització de recursos, és a dir, anar per un trajecte sense gasolineres on no et pots perdre —per no gastar massa gasolina ni temps—; l’orientació –on deixes les carreteres principals i t’endinses del tot en el desert–; o la conducció per la sorra. En la darrera etapa, com a prova final, s’ajuntaven totes les adversitats. Altrament, en la 4a etapa és quan s’havia d’entregar tot el material solidari. A l’hora de repartir-ho, es feia en l’única escola de la zona, amb alumnes de diversos poblats o cases en un radi de 10km.

David Salvadó

David Salvadó

Els pregunto com van viure l’intrèpida aventura, si van tenir molts imprevistos o problemes. Primer de tot, em diuen que el temps es va portar força bé ja que no van patir tempestes de sorra com l’any passat, tot i així, sí que van trobar-se amb un bon gruix de neu en travessar les muntanyes, just abans de començar el tram de desert, que els va obstaculitzar el trajecte. En general, però, les dificultats amb què s’han trobat aquest any són bàsicament tres: perdre’s, tenir algun tipus de problema mecànic o quedar-se encallats a la sorra.

Les tres grans dificultats van ser: perdre’s, tenir algun tipus de problema mecànic o quedar-se encallats a la sorra.

L’equip Rodamons gairebé no va tenir problemes mecànics, però el cert és que es perdien constantment. Val a dir que hi havia moltes bifurcacions que feien que, paradoxalment, el desert esdevingués un laberint de camins. A més, després d’haver-se equivocat de camí —que solia ser una errada de molts quilòmetres—, costava molt tornar enrere perquè el cotxe s’encallava en la sorra. L’únic material per orientar-se, que els proporcionava l’organització, era una brúixola i el roadbook —una mena de mapa que segueix el format gps, mostrant-te pas a pas el que has de fer. Cada dia a les 17:30h, quan ja era fosc, els obligaven a parar tots els cotxes ja que tenien prohibit circular de nit perquè podia ser perillós. Els totterrenys de l’organització anaven a buscar els cotxes que no havien arribat al campament i els hi portaven en caravana. Un cop allà, cada equip havia de muntar la tenda —que portaven també al cotxe— i preparar el vehicle per l’endemà. La mateixa organització muntava dutxes, lavabos, cuina i menjador per tal que tothom es pogués acomodar. També facilitava el menjar i oferia mecànics per als que necessitessin arreglar el cotxe.

Marc Peracaula i David Salvadó, amb el cotxe de la travessa Unidesert

Marc Peracaula i David Salvadó, amb el cotxe de la travessa Unidesert

Fa 5 mesos que en David i en Marc han tornat de la seva primera experiència a l’UniDesert, i ja s’han emportat un premi a casa: el Premi Solidaritat. Els va ser atorgat per ser els que van portar més material solidari —el mínim eren 30kg i ells van portar-ne 100, tot i tenir el vehicle amb menys capacitat. També van destacar d’entre tots els participants perquè la seva aportació va ser la més original: van pensar en el material sanitari, molt car i difícil d’adquirir als poblats perquè estan allunyats de les grans ciutats; i perquè van excel·lir en l’ajut als altres equips, donant-los peces de recanvi o aturant-se amb el cotxe quan algú tenia algun contratemps.

L’equip Rodamons de la UdG va aconseguir el Premi Solidaritat, amb un carregament de 100 Kg en aportació als poblats per on passava el ral·li

Després d’aquesta aventura apassionant, l’UniDesert ha aportat a en David i en Marc aptituds com la responsabilitat, a l’hora de prendre decisions o de guiar els altres equips pel desert; el fet de no rendir-se mai, ja que dormien poc, estaven cansats i es perdien sovint, però, no obstant això, havien de tirar endavant; i també la vivència gratificant de poder ser solidaris amb els indígenes del desert del Marroc que, segons diuen, són molt agraïts. L’experiència ha estat “increïble” i la recomanen a tothom. Ara ja estan pensant en el pròxim UniRaid, i buscant un motor més potent per al Volkswagen Escarabat —que tan sols té 34 cavalls— per tal de poder travessar la sorra amb més èxit. Amb moltes anècdotes i records per compartir, me n’expliquen un de molt bonic: tots els companys de l’itinerari fent un foc de camp al centre de les tendes, en un campament enclotat enmig de les dunes i mirant un cel estrellat espectacular. En aquesta última edició del 2016 hi han participat un total de 40 equips —80 persones—, 10 dels quals provenien de la Universitat de Girona.

Unidesert 2016

Unidesert 2016

 


 

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona