Revista
de la Universitat
de Girona
desembre 2014
04
Portada / Ciències / Ciències de la salut / Recerca i transferència / Entrevista a Oskar Fernández-Capetillo: “D’aquí a poc temps, el càncer serà crònic i es podrà gestionar”
Òskar Capetillo
Nascut a Bilbao l'any 1974, és doctor en bioquímica i treballa al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), a Madrid. Ha rebut reconeixements arreu per la seva brillant trajectòria científica, entre els quals destaquen l'International Early Career Scientists 2011, l'Eppendorf Award for Young Investigators, un ERC Starting Grant i el Premi Swiss Bridge. El seu mètode consisteix a assaltar el tumor just en el seu origen perquè la cura sigui més efectiva i, si pot ser, permanent. Ell és optimista. Aprofitem la lectura de la seva conferència en la inauguració de l’Escola de Doctorat de la UdG , perquè ens parli de les investigacions sobre càncer i envelliment

En un termini de cinc anys, comercialitzarem un fàrmac que curarà aquells tipus de tumors que es produeixen per estrès replicatiu

“Catalunya és capdavantera en recerca perquè té un alfil molt important: el conseller Mas-Colell, que va trencar el motllo amb el programa ICREA

El problema de finançament per a la recerca és a causa del nostre sistema educatiu

“La meva esperança no rau en la classe política, sinó en què aparegui una gran fortuna que faci una donació real de diners

“D’aquí a poc temps, el càncer serà crònic i es podrà gestionar” Entrevista a Oskar Fernández-Capetillo


Les xifres parlen per elles mateixes. Una recent enquesta sociològica conclou que la malaltia més temuda per un 71,8% de la població és el càncer, per damunt de l’Alzheimer (12,5%) i la Sida (3%). Sens dubte, un estigma social que el Doctor Capetillo combat des de fa temps.

¿Per què la biologia si vostè volia ser físic? 

Coses de la vida. De petit, era molt curiós. Quan fèiem una excursió en família, m’apartava de tothom i em dedicava a disseccionar gambes o d’altres animalons. D’adolescent, estava entusiasmat per la Física, però tot just dos mesos abans de fer la selectivitat es van morir dos familiars per càncer i això em va afectar molt. En aquell moment vaig canviar de decisió i la meva prioritat va ser combatre allò que m’havia provocat un dolor tan intens.

Els nens volen ser Messi. ¿En qui es va inspirar vostè per ser científic?

La veritat és que no sóc gens idòlatra. Jo, de petit, volia ser Dani, el davanter de l’Athletic, però la natura em va donar un talent escàs per fer gols i vaig haver de buscar alternatives. Admiro la feina de moltes persones, però tant com a considerar-los ídols, doncs no. M’agraden molt els llibres d’Isaac Asimov o Carl Sagan, ciència molt digestiva. De fet, fins fa poc tenia el llibre de Sagan a la tauleta de nit. És l’únic que em vaig emportar de casa dels meus pares quan vaig marxar cap als Estats Units.

Les coses li han anat molt bé, però va estar a punt de deixar-ho. De fet, va estudiar Enginyeria Informàtica i fins i tot va fer de broker!

Doncs sí. La meva intenció era marxar a fer el doctorat a l’estranger, però va passar una cosa molt curiosa. Després de les festes de Bilbao, vaig trobar-me a la bústia una carta del Govern confirmant-me que m’havien donat una beca per fer el doctorat a la Universitat del País Basc. La veritat és que estava molt bé, però jo no l’havia demanat, aquella beca! El misteri es va resoldre quan la meva dona –Matilde Murga, investigadora com jo del CNIO- em va confessar que havia estat ella perquè volia romandre a casa durant un temps abans de marxar. I així va ser. Un cop a la Universitat, de seguida em va faltar l’oxigen. Estava una mica avorrit i decebut amb les coses que es podien fer amb ciència i també amb les possibilitats de què gaudíem per dur a terme les nostres investigacions. Estava un mica frustrat perquè avançàvem molt a poc a poc, i vaig començar a divagar. I aleshores, no se sap ben bé com, em vaig fer una pregunta molt simple: ¿com carai funciona un ordinador? És per això que em vaig apuntar a fer Enginyeria Informàtica per la UNED. He de dir que després d’un any i mig, quan l’assignatura Arquitectura d’Ordinadors ja m’havia donat la resposta, em vaig tornar a avorrir….

És un dels investigadors menors de 40 anys més importants del món segons la revista Cell (40 under 40) que col·lecciona premis i, a més a més, pare de quatre fills. ¿Com s’ho fa?

Hi ha una raó molt trivial: la meva dona és una força de la natura. Té una energia que no trobat en cap altra persona. De cap manera m’hauria plantejat una família tan gran si no hagués estat per ella. Tinc tres nens i una nena i ajudo amb el que puc, però el mèrit és tot seu perquè sóc fora de casa molt sovint.

La recerca és clau per al desenvolupament de les societats modernes i cada cop hi ha menys finançament. ¿Què està fallant?

El nostre sistema educatiu. Ho tinc molt clar. Podem culpar als polítics, però ells ja no canviaran les seves postures. A Espanya no hi ha cap convenciment que la ciència pot moure un país financerament. La majoria de polítics són de lletres, i les ciències, de petits, els van anar malament. Tanmateix, existeix un problema addicional: a la gent que pren decisions els falta un exemple contundent que els permeti veure que la ciència genera diners. Explicar això a un nord-americà és absurd perquè ho porta en el seu ADN. Ells saben que la recerca florirà en patents que després donaran beneficis. Als països nòrdics, igual. Aquí, si es pren una decisió quant a finançament es fa de manera cosmètica, una acció només per vestir. Es pensen que això d’estudiar escarabats de cinc potes és divertit, i per això ens ho deixen fer mentre hi hagi diners. Els falta educació i convenciment. Però el que realment és important és que tractar de descobrir el món que ens envolta em sembla elemental: forma part de nosaltres, com a éssers vius.

Però són els polítics els que tenen la capacitat de decidir en què s’inverteix…

Desisteixo d’això. De fet, m’importa ben poc el partit que governi perquè no en veig cap amb la formació i l’educació necessàries per canviar el sistema i invertir en ciència. Tot i això, no estic desesperançat. La meva esperança no està en la classe política, sinó en què una gran fortuna faci una donació de diners real, no de maquillatge. I no em refereixo a què un banc digui que patrocina a un institut i que la seva donació sigui minúscula. Donar és quan al banc li fa mal entregar uns diners. És com si a mi em diguessin que donés el cotxe. La qüestió és convèncer a aquests grans magnats perquè quan estiguin a prop de morir prenguin la decisió de voler canviar el món. I que una part substancial de la seva herència la inverteixin en alguna cosa que retorni a la societat, com ara construir hospitals o escoles. O que apostin per la ciència. Alguns països ja ho tenen interioritzat. Als Estatus Units, Rockefeller o Howard Hugues han donat 700 milions de dòlars. Això és una donació, no el que es fa a Espanya. En aquest país, l’any passat només es van destinar 10,8 milions d’euros per a recerca en Biomedicina. Imagini’s què es podria fer si una d’aquestes persones adinerades donés milions d’euros!

Sense diners, als joves investigadors només els queda tocar el dos…

Això és el més greu de tot. El país perd aquell u per cent que té veritable talent investigador i per als quals s’han destinat uns diners, per formar-los. Després se’ls aparta del camí i, per tant, no poden contribuir al progrés del país.

¿Quina visió tenen fora de la investigació que es fa a l’estat espanyol?

Per a ells som un jeroglífic que no entenen. Miren cap aquí i veuen que la inversió en recerca és una muntanya russa. Fa uns anys, es va potenciar per fer ciència de primer nivell i ara tot allò s’ha deixat caure a plom quan resulta que la investigació ha de ser una prioritat en qualsevol societat que vulgui avançar. Les retallades han estat transversals i ningú no s’ha parat a pensar i preguntar als experts per on era més convenient reduir la inversió, ja que hi ha recerques més productives que d’altres.

Catalunya, malgrat tot, està ben posicionada en el panorama científic europeu. ¿Per què?

Doncs perquè té un alfil molt important: el conseller Andreu Mas-Colell. Abans d’ell, a Catalunya ja hi havia una major tradició científica que en altres comunitats, però ell va promoure el programa ICREA que va trencar el motllo. Va considerar que la clau no era tornar a construir un centre de recerca i equipar-lo amb els millors equips tècnics, sinó que la clau eren les persones i que, per tant, s’havien de contractar als millors. Això va generar molts ressentiments, però en la distància, un cop revisats els números, es veu que va ser un encert total. Els científics bons cobren més que els altres perquè, amb la seva feina, aconsegueixen un retorn de 9 milions d’euros en cinc anys, per posar un exemple. I a sobre, generen llocs de treball i milloren instal·lacions. No es pot ser tan curt de mires. S’ha de veure què fa aquella persona i què genera. A més, Mas-Colell creu en la recerca i quan va tenir a les seves mans les claus de la caixa forta de la Generalitat va continuar apostant-hi. Aquesta és una anomalia que per sort té Catalunya.

¿Per què es dedica a estudiar una cosa tan desagradable com el càncer?

Perquè és un desafiament i perquè s’ha de curar. El càncer s’ha endut moltes peces del meu tauler familiar. Tot i que sóc un científic molt bàsic que pot treballar en això o en el desenvolupament de les flors, tenir tants casos pròxims m’ha donat un sentit de responsabilitat extra. Curar aquesta malaltia que deixa nou milions de morts a l’any tindria un premi moral que no obtindria de cap manera en altres camps.

La seva principal línia de recerca és l’estrès replicatiu i l’envelliment. ¿Significa això que una persona que pateix càncer es fa vella més ràpidament i que una persona d’avançada edat té més possibilitats de contraure càncer?

La segona és certa i la primera, no. L’envelliment i el càncer tenen l’origen en el mateix problema: el dany que es produeix en el nucli de les nostres cèl·lules, que és on tenim el nostre material genètic. Aquest ADN no és màgic i s’acaba partint. Sabem que el dany que es produeix en l’ADN és la causa de les mutacions que originen un càncer i, per altra banda, que quan el dany en l’ADN és ja massa gran, la cèl·lula directament deixa de funcionar per complet i això fa que envellim, ja que no es regeneren. Estudiar què fa malbé el nostre ADN i com la cèl·lula protegeix el seu genoma són els dos processos en què treballa el nostre laboratori. Dins d’aquests danys, n’hi ha un de particular que es produeix quan la cèl·lula fa una còpia de si mateixa, l’estrès replicatiu. El càncer s’aguditza amb l’edat únicament perquè és una malaltia probabilística. Algunes estimacions assenyalen que una persona, per desenvolupar un tumor, ha de tenir sis mutacions en gens diferents. Només pel fet d’estar vius, el nostre ADN ja es va fent malbé de forma aleatòria. Imagini’s una diana. Des de petit, anem llançant dards i si toquem sis cops la diana, tenim un càncer. Evidentment, aquest procés es pot accelerar. Si una persona fuma i pren els sol sense precaució, està tirant els dards deu vegades més ràpid que una que no fumi. Hi ha estudis a Dinamarca que demostren que la gent que fuma té de mitjana tretze anys menys de vida. Els càncers hereditaris són aquells que, de fàbrica, vénen amb un o diversos dards a la diana. Són aquelles famílies en què l’àvia, la mare i la filla han patit un càncer de pit. No està provat que una mala alimentació tingui conseqüències en aquest sentit.

¿Es pot emprar el mateix estrès replicatiu per lluitar contra el tumor?

L’any 2005, un investigador txec i un de grec van detectar que els tumors tenen molt estrès replicatiu i una cèl·lula normal pràcticament no en té. Sempre poso l’exemple dels bombers per explicar-ho: si en una arbreda en què no hi ha foc mates els bombers, no passa res, però si hi ha foc i mates els bombers es crema tot el bosc. ¿No és així? És la mateixa idea. Pensàvem que si nosaltres inhibíem les proteïnes reparadores, mataríem les cèl·lules problemàtiques. Vam generar uns compostos i estem molt a prop de passar-los a la clínica perquè ja s’ha demostrat que són capaços de curar alguns tumors en models animals.

¿I quan trigarà aquest fàrmac a poder-se comercialitzar?

Poc temps, espero. Hi ha un moment en què el laboratori ja no pot anar més enllà perquè els costos de desenvolupament són gegantescos, de prop de cents de milions d’euros, i això no ho podem assumir. El que vam fer va ser desenvolupar el compost al màxim per demostrar a la indústria farmacèutica que funcionava molt bé amb animals. El desembre del 2013 ho vam llicenciar amb l’empresa alemanya Merck per 20 milions d’euros i un percentatge de les vendes, i ara seguim treballant plegats perquè aquest medicament arribi a la societat. D’aquí a un any, si tot va bé, es començaran a fer assajos clínics amb humans i en un termini de cinc anys màxim ja es podrà comercialitzar.

¿Serà un fàrmac aplicable a tots els tipus de càncer?

No, no funcionarà en tots. Només en aquells que tinguin molta quantitat d’estrès replicatiu i ja sabem que no són tots.

¿Es podria aplicar la seva feina a l’envelliment?

De moment, no. El que s’ha descobert fins ara és que la quantitat d’estrès replicatiu que patim quan encara som a la panxa de les nostres mares té molta influència posterior en la velocitat en què envellim. No tothom envelleix a la mateixa velocitat, això és obvi. Ve donat per l’estrès replicatiu. Aquesta conclusió va ser molt revolucionària en el seu moment perquè si som capaços de crear tractaments per a l’etapa intrauterina, potser es podria perllongar la vida de les persones. Això no obstant, de moment només és una hipòtesi. Falta l’experimentació. És una línia d’investigació futura.

¿Algun dia es trobarà un remei definitiu contra el càncer?

Segur que sí. No és un problema tan difícil. Sempre dic que la meva generació no morirà de càncer. La majoria seran crònics. S’aconseguirà gestionar-los perquè no es desenvolupin i et rebentin els pulmons o el cor. Si no ho cregués així, seria una gran falta de visió panoràmica. Un gran problema era descobrir per què la terra gira al voltant del sol, no pas això. En l’actualitat, els recursos tècnics han evolucionat molt i trobem mutacions a una velocitat de vertigen. Abans, necessitàvem quaranta anys per produir fàrmacs i ara només en necessitem quatre, d’anys. Una mutació descoberta el 2004 pot generar una píndola màgica en només quatre anys. Els humans som pessimistes per naturalesa, però fa trenta anys totes les leucèmies infantils eren fatals. Es morien tots els nens. Ara la majoria es curen. Hem avançat molt i per això no veig que sigui un problema irresoluble.

¿Com ho porta això de rebre tants premis?

La veritat és que m’incomoden. La sensació és agredolça perquè penses que està molt bé que els agradi el que estic fent; és molt afalagador, però en el meu cas la importància que li dono és poca. Just la contrària que li dóna la meva mare, que guanya un any de vida cada cop que me’n donen un de nou, de premi!

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona