Revista
de la Universitat
de Girona
juliol 2014
01
Portada / Humanitats / Recerca i transferència / Entrevista a Rosa Congost: “Pensar històricament vol dir, per a mi, la manera d’intentar arribar al fons de les coses”
Imagen-564
Rosa Congost es catedràtica d'Història de la Universitat de Girona. Ha publicat monografies i articles en revistes, i ha editat volums col·lectius basats en projectes de recerca que ha dirigit al Centre de Recerca d’Història Rural (CRHR). La seva recerca, que abraça des del segle XVII fins al segle XX, s'especialitza en l'anàlisi històrica dels drets de propietat de la terra i en el canvi social, des d'una perspectiva dinàmica i comparativa. Ha editat l'últim treball i l'autobiografia de Pierre Vilar, "Pensar històricament" (1995). Ha participat en xarxes europees i projectes de recerca i és vicepresidenta de l’EURHO des que va ser creat el 2010. Ha estat professora visitant a l'EHESS de París, i a diferents universitats d’Amèrica Llatina.

En el nostre cas, penso que el que més ens ha beneficiat és la internacionalització i la participació en projectes de recerca col·lectius

Per a mi, l’única manera de fer bona teoria és anar al fons de les coses per entendre com es van produir.

“Pensar històricament vol dir, per a mi, la manera d’intentar arribar al fons de les coses” Entrevista a Rosa Congost


La seva recerca actual, se centra en el sorgiment de nous grups socials, en particular, les noves classes mitjanes, en el segle XVIII. Es tracta d’una recerca col·lectiva estretament relacionada amb l’evolució de la propietat de la terra, a la qual ha dedicat molts anys de recerca. Per al seu treball, ella i el seu equip han utilitzat fonts de les comarques de Girona, on hi ha uns arxius excepcionalment rics que fan possible combinar la teoria i l’evidència, i continuen així una sòlida tradició historiogràfica que ve de lluny i que és una de les fortaleses del Centre de Recerca d’Història Rural, que Congost coordina. Recentment, ha estat distingida pel programa ICREA Acadèmia, que atorga la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, impulsada per la Generalitat de Catalunya. Aquests premis reconeixen l’excel·lència en recerca dels investigadors doctors amb vinculació permanent a les universitats públiques de Catalunya

Quin és el valor que concediu al premi rebut?

El fet que aquest premi, que consisteix en un ajut de suport a la recerca, arribi en uns moments difícils per a la investigació és el que, per a mi, i per al meu equip, és més important. També és un motiu de satisfacció molt gran, vull remarcar-ho, el fet que l’ICREA reconegui amb aquest premi el treball de recerca realitzat en l’àmbit en què treballo, el de la història rural.

En un concurs competitiu com l’ICREA, en què participen investigadors de tots els àmbits, els sistemes de mesura perjudiquen, afavoreixen o són equitatius amb les humanitats?

No puc pronunciar-me perquè no conec ben bé les estadístiques. Penso que, en general, a la majoria de convocatòries competitives en què el que es valora és l’excel·lència, es procura –i seria injust que no fos així– que els àmbits humanístics hi siguin representats. Sí que és cert que això resulta més fàcil en alguns àmbits de treball que en altres. En el nostre cas, penso que el que més ens ha beneficiat és la internacionalització i la participació en projectes de recerca col·lectius.

Entre els elements que han aportat valor al vostre grup de recerca, quins distingiríeu?

Per sobre de tot, l’element decisiu és la continuïtat en el treball. També hi afegiria les persones i les fonts. L’atzar ens ha ajudat quan hem coincidit a la Universitat de Girona investigadors amb una formació i una sensibilitat diferents, però que hem mantingut uns interessos comuns en la recerca, la qual cosa tampoc no és fàcil de trobar. Pel tipus de recerca que hem dut a terme sempre hem trobat la manera de presentar projectes col·lectius, des de principis dels anys noranta, quan la tradició majoritària en el camp humanístic era encara el de la recerca individual, i hem quedat contents de la fórmula, que hem sabut renovar per mantenir-ne l’interès. Ens hem reforçat mútuament i, a mesura que avançàvem, ens hem internacionalitzat i hem establert relacions amb altres grups i altres centres. És en aquest aspecte, el de la internacionalització, en què es revela la importància de les fonts, perquè sense unes fonts molt riques no ens hauríem pogut renovar ni prendre consciència, quan hem anat a l’estranger, del valor que tenien. Hem vist que el que podíem fer nosaltres, metodològicament, i teòricament, era molt més ric que en altres llocs que, malgrat que compartíem l’interès pels mateixos temes, claus per explicar el desenvolupament històric, es trobaven que no tenien fonts o que eren més discutibles.

En la trajectòria del grup, i en particular en la de Rosa Congost, quina importància tenen Pierre Vilar i Josep Fontana?

Penso que els investigadors del Grup de Recerca en Història de les Societats Rurals reconeixem Vilar i Fontana com els nostres mestres. Cal afegir que Pierre Vilar va dedicar bona part de la seva recerca empírica a les transformacions agràries de la Catalunya del segle XVIII, a partir de fonts originals. Va plantejar hipòtesis, algunes de les quals, com per exemple les seves intuïcions sobre el paper del treball dels més humils en el creixement agrari català del segle XVIII, s’avançaven quaranta anys a algunes tesis que tot just ara es comencen a explorar per al conjunt d’Europa, amb el debat que s’anomena de la “revolució industriosa”. Vilar reconeixia que farien falta molts anys de treball abans no es pogués treure profit del que aventurava. En aquest sentit, compartim una manera de pensar i fer història que ens sembla que, avui, potser no està de moda. Tanmateix, creiem que és la més sòlida per assegurar una recerca que puguin aprofitar els historiadors del futur, com nosaltres aprofitem la de Vilar i Fontana. A més, jo he tingut la sort de conèixer personalment Vilar i ell, com ho he de dir també de Fontana, sempre m’animava, també en moments difícils, a prosseguir la línia de recerca en la qual ens hem mantingut. Val la pena que se sàpiga que en una recerca de llarga durada també hi ha dificultats i entrebancs, perquè de vegades els avaluadors consideren que cal treballar altres temes, per la qual cosa és important creure-hi i insistir-hi.

T’has definit com una historiadora que posa en dubte les seguretats de la historiografia. Creus que dubtar del que està establert és una qualitat indispensable del bon investigador?

Sí, és la clau, perquè encara que la recerca potser confirmarà després el que ja se sabia, moltes vegades passa que no, que el pensament establert queda rebatut. Cal estar en alerta constant i entendre que el discurs oficial ha estat construït a posteriori i que tendeix a falsificar i simplificar la història. És necessari reaccionar contra qualsevol discurs o idea, fer-ho amb cautela, és clar, i fer-te preguntes, investigar. Sovint, els resultats són sorprenents.

Què se’n treu, de pensar històricament?

Per mi és la manera d’arribar al fons de les coses. Circula la idea que altres científics socials poden ser més teòrics: per exemple, els economistes, als quals se’ls atribueix un pensament teòric. En canvi, es considera que els historiadors es limiten a fer un treball empíric. Per a mi, l’única manera de fer bona teoria és anar al fons de les coses per entendre com es van produir. Tots els científics socials necessiten aquesta reflexió històrica perquè, de fet, és l’única que els pot ajudar en la interpretació correcta dels fets.

El moment actual està molt animat. Els historiadors han de dir-hi alguna cosa?

Un dels aspectes que caracteritza la nostra recerca és que no avança a pas de centenaris, homenatges, ni celebracions. Si abans he fet èmfasi en la llarga durada de la recerca que duem a terme és, justament, perquè no ens hem distret en històries que podien tenir una certa demanda, fins i tot institucional. Si em pregunteu pel Tricentenari, a mi, m’agradaria que es tinguessin més en compte els treballs, molt sòlids, que han fet els historiadors. Fins i tot, que l’efemèride servís per estimular la recerca, però no només des de la història dels governants, des de la història des de dalt, que a mi em sembla que últimament ha pres massa volada, sinó des d’una perspectiva que mostri la història com un procés molt complex en què hi ha homes i dones de tota mena, amb rols i interessos diferents i sovint contraposats.

La història és contrària a la simplificació…

Se simplifica molt quan es diu que Catalunya era una cosa i, Espanya, una altra. De fet, una de les reflexions de Pierre Vilar, quan parlava de la necessitat de pensar històricament, era sobre la conveniència de no parlar així de les nacions i/o estats, com si fossin persones, com si fossin una sola cosa, com si fossin eterns i sí, en canvi, a distingir entre el que fan els governs i el que fan les persones, i entre allò que pot beneficiar a uns però alhora pot perjudicar uns altres, dins un mateix col·lectiu, i situar els fenòmens en els seus contextos històrics, i així prendre consciència de la complexitat de les societats… M’esvero una mica quan sento alguns comentaris sobre com érem “nosaltres” i com eren “els altres”, el 1714… I, tot i que no és un fenomen nou, em preocupa que aquests comentaris s’utilitzin per justificar interessos i passions actuals.

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona