Revista
de la Universitat
de Girona
juliol 2014
01
Portada / Ciències de la salut / Docència i formació / Taula rodona / Nous metges de la Universitat
Raquel Bosch i Lesmes Moratinos són dos dels primers graduats de Medicina a la UdG. Parlem amb ells de la seva experiència, de les seves expectatives i del futur de la professió mèdica. També assisteix a la taula rodona el degà de la Facultat, el doctor Ramon Brugada.

Nous metges de la Universitat


metges

Poc abans de la seva graduació, parlem amb dos estudiants de la primera promoció de Medicina de la UdG. També assisteix a la taula rodona el degà de la Facultat, el doctor Ramon Brugada. Els estudiants són conscients del seu paper històric en el decurs de la vida acadèmica de la Universitat i ara es dediquen a preparar els exàmens del MIR de l’any que ve. “D’aquí un temps”, afirma el degà, “siguin on siguin, espero que puguin dir, orgullosos, ´jo vaig estudiar Medicina a Girona´, que han format part d’una generació que ha marcat una època, un estil”.

La Raquel Bosch és de Banyoles i en Lesmes Moratinos prové de Lleó. “Els primers exàmens”, diu ella, “recordo que hi havia dues opcions de llengua”. I en Lesmes afegeix: “Amb el temps això ja no passa. Mai no ha estat un problema, el català”.

La decisió d’estudiar Medicina…

Raquel

No sabia gaire què havia de fer. En la tria de Medicina, potser hi va influir que la meva mare és infermera i, és clar, aquest contacte diari me la feia sentir com una cosa familiar. Després, resulta que vaig centrar el meu treball de recerca sobre el miocardi i va anar bé, vaig poder visitar el Trueta i m’hi vaig veure, i com que tenia nota, vaig dir: “va…Medicina!”.

Lesmes

Tenia, com tothom, moltes il·lusions, de petit, d’aquestes típiques, com maquinista de trens o veterinari, però al batxillerat ja vaig optar clarament per una via de ciències, amb un fort component de Biologia. Sabia que m’estava encaminant a uns coneixements de ciències de la salut, però encara no m’atrevia a distingir entre biologia o medicina o alguna de les titulacions noves que anaven sortint. Finalment, Medicina es va imposar, tot i que confesso que no estava segur d’haver marcat el correcte perquè l’any 2008 jo associava Medicina amb una llicenciatura i no amb allò dels graus. Tot era nou, fins i tot la llengua, però vaig accedir a Girona per la nota de tall i des d’aleshores ha anat rodat.

Nou pla d’estudis…

Raquel

Això dels graus que dius, Lesmes, era conseqüència, és clar, de la implantació del Pla de Bolonya i era nou per a nosaltres. En les xerrades explicatives e la carrera ens van explicar que s’aplicaria un nou mètode, però jo no sabia amb què ens trobaríem. Fins aleshores, tots els estudis els havíem fet amb propostes tradicionals i aquest va ser un pas que em va sorprendre. Al cap dels anys, he de confessar que estic molt contenta.

Ramon

De fet, Raquel, el mètode docent va venir determinat per la comissió d’estudis abans que arribés el professorat, amb la col·laboració entre la Universitat i el personal de l’Hospital Josep Trueta. El mètode docent d’Aprenentatge Basat en Problemes (ABP) té, com qualsevol proposta nova, defensors i detractors, però potser el que convé recalcar és que es tracta d’un mètode que s’adapta millor a la realitat. No cal recordar grans llistes de malalties i de detalls, en un moment en què ho tens tot a la xarxa i l’estudiant pot fer servir eines informàtiques, informació digital. En aquest sentit, s’imposa un canvi de mentalitat i, d’alguna manera, molta més feina per al professor perquè la interacció amb l’estudiant et col·loca davant d’un repte diari que és als antípodes de la classe habitual i repetitiva al llarg dels anys. Només un detall: fa poc, un estudiant em va venir amb un article sobre mamografies que havia sortit publicat tot just feia una setmana. “El coneixes?”, em va preguntar. La meva especialitat és la cardiologia, ja ho sabeu, i és evident que no coneixia l’article. Aquesta és la gran diferència. Estàs, estem tots plegats, molt més al dia, i com a professor també aprens, per descomptat. No hi ha res que sigui obsolet.

Raquel

Nosaltres, com a estudiants, també hem anat canviat. Ens hi hem anat adaptant, i tot varia també en funció del grup on interactues, de la dinàmica d’aquell conjunt de persones. Els estudiants incidim en la classe, en el seu desenvolupament.

Ramon

Jo crec que el rol principal que tenim els professors és que aquestes noies i aquests nois aprenguin, que s’espavilin. És tan senzill i tan complicat com això. No els podem donar tota la informació de la medicina en sis anys. Això sí: han de tenir a mà les eines perquè sàpiguen buscar allò que no saben, per trobar els desllorigador, perquè puguin sortir-se’n, de qualsevol problema. No hi ha autoritarisme. Pensen i són crítics. El professor baixa del pedestal i accepta que es poden aprendre coses de manera conjunta, com ara vaig experimentar fa poc amb un estudi que em van presentar sobre BarnaClínic.

 

Ser de la primera promoció…

Raquel

En tots sentits, tant per les coses bones com per les dolentes, tens la sensació de pertànyer a una generació històrica. El fet de ser la primera de Medicina a la UdG et dóna una mena de plus que és difícil de definir però que existeix.

Lesmes

Es cert que tu has viscut unes determinades experiències que no tenen els que vindran després. Hi haurà coses que ells tindran més polides i poden disposar d’un cert background que és fruit de la nostra promoció, de tot allò que hem viscut. Hem estat un grup d’estudiants que en certa manera podem dir que som privilegiats, però que també hem tingut la pressió i la responsabilitat dels “primers.

Ramon

Sí, això és veritat. Quan en les optatives de febrer, que es fan en anglès, hi ha una barreja d’estudiants de diferents anys, a mi m’interessa comprovar la sensació que viuen els més joves, en el sentit que es poden plantejar que seran com els més grans, els que ja acaben. “En sabré com ells”, poden dir, “seré capaç de plantejar aquests dubtes al professor, de ser incisiu”… Aquesta combinació em sembla que és molt productiva. El primer curs és com un sedàs per a qui tingui dubtes; després, el metge ja comença a ser-ho de debò, ja ha confirmat la intuïció o la vocació i entra en una altra dinàmica.

Ser metges…

Ramon

La qüestió principal que ens preocupa i ens ocupa no és que siguin o no siguin metges, sinó que siguin bons metges. Volem que aprenguin a ser constants. Però, què vol dir ser un bon metge? Què trobeu, vosaltres?

Raquel

Jo crec que es resumeix en poques paraules. Ser humà, tenir una determinada empatia amb el malalt, acreditar ser un professional formal, amb coneixements tècnics, però sobretot establir aquest lligam de confiança. El malalt, el trobes en moments de vulnerabilitat, i ha de sentir aquest corrent empàtic que li atorga seguretat.

Lesmes

Si no s’estableix aquesta confiança, res no funciona. Tant del malalt com del metge, parlo d’una confiança mútua per tal que les accions terapèutiques tinguin sentit. Pots saber tota la teoria, tots els tractaments, però finalment resulta que tractes amb persones.

La tria de l’especialitat…

Raquel

No ho sé, he de decidir encara entre les mèdiques, les quirúrgiques… potser acabaré decantant-me per l’UCI o per pediatria. A mi m’agrada l’acció, no puc parar quieta, necessito estar en tensió.

Lesmes

És LA pregunta. El que saps segur és el que no vols fer, perquè ja t’hi has trobat i has experimentat que no era el que tu volies, com ara, en el meu cas, la neuro. Jo penso en disciplines quirúrgiques, o també en la cardiologia, que em va agradar des del primer dia. La cirugia, sí, pediàtrica, o també plàstica, reconstructiva, de cremats…

El futur de la medicina pública en la crisi de l’estat del benestar…

Lesmes

Una mica malament, per ser francs. La medicina és, hauria de ser, un servei social, hauria de ser universal. Cal assumir que els serveis socials són deficitaris, cal que no ho siguin, si es pot, però això no és excusa per carregar-se’ls. S’ho estan carregant a poc a poc. Cal mantenir el nivell de benestar social, sigui com sigui, i la salut és clau.

Raquel

Els pacients i els familiars, com els metges, nosaltres, en les nostres pràctiques, ho percebem. Es treballa amb dificultats, les anàlisis que no podem demanar, les operacions que es retarden sis mesos o més… Es treballa en males condicions, certament.

Lesmes

Cal que ens ho mirem tot amb esperit crític. Ens hi dedicarem tota la vida, a la medicina, i és evident que ens preocupa l’estat en què ara per ara vivim. Has de tenir amplitud de mires. A vegades, contemples una petita escletxa de millora, però no és del tot clara. El sistema públic, no el veig com abans. Hem de procurar que la privatització no sigui general, perquè el que haurem perdut serà ben difícil de recuperar.

Ramon

Estem davant d’una generació que ho qüestiona tot, l’statu quo, la política actual. És bo i és també una generació que es preocupa per l’economia de la salut, és quasi una obsessió dels estudiants.

Lesmes

La privada és la dolenta i la pública és la bona? Senzillament, són dos models de sanitat; el que cal és que hi hagi opcions. A vegades, la col·laboració és productiva, el que compta és no haver de limitar-se a una sola possibilitat. No podem acceptar que el futur es privatitzi, que sigui un “pagaré per tot”

Ramon

Deixa que hi afegeixi un apunt important, Lesmes. Els reptes importants que tenim plantejats de cara al futur, i parlo ara de la Facultat, és que es mantingui la il·lusió del professorat-metge en aquest projecte. Parlem de persones molt carregades de feina des del punt de vista assistencial, però és decisiu que es percebi que amb el grau estem tancant un cercle que en podríem dir virtuós. Cal que percebem que som un centre acadèmic del qual també formen part el Trueta i els altres hospitals de la demarcació. Assistència, docència, recerca, cal que estiguin involucrades des de la base, cal prendre consciència que són tres puntals que donen coherència a un sol projecte.

 

Cal que ens ho mirem tot amb esperit crític. Ens hi dedicarem tota la vida, a la medicina, i és evident que ens preocupa l’estat en què ara per ara vivim.
Lesmes Moratinos
No sabia gaire què havia de fer. En la tria de Medicina, potser hi va influir que la meva mare és infermera i, és clar, aquest contacte diari me la feia sentir com una cosa familiar. Després, resulta que vaig centrar el meu treball de recerca sobre el miocardi i va anar bé, vaig poder visitar el Trueta i m’hi vaig veure, i com que tenia nota, vaig dir: "va...Medicina!".
Raquel Bosch
Estem davant d’una generació que ho qüestiona tot, l’status quo, la política actual. És bo i és també una generació que es preocupa per l’economia de la salut, és quasi una obsessió dels estudiants.
Ramon Brugada, degà de la Facultat de Medicina

 

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona