Revista
de la Universitat
de Girona
desembre 2014
04
Portada / Comunitat i territori / Docència i formació / Notícies / Per primera vegada, tota la comunitat universitària pren la paraula en la inauguració del curs

Per primera vegada, tota la comunitat universitària pren la paraula en la inauguració del curs

Parlaments en l'acte d'inauguració del curs acadèmic 2014-2015, el dia 14 de setembre de 2014
(i 3): Representants d'Estudiants, Personal d'Administració i Serveis, i Personal Docent i Investigador

Xavier Besalú, Antoni Castellà, Sergi Bonet, Ricard Meléndez i Jordi Ferrer

Xavier Besalú, Antoni Castellà, Sergi Bonet, Ricard Meléndez i Jordi Ferrer

 

Representant dels Estudiants

 

Benvolgudes i benvolguts, a totes les persones presents a aquest acte,

 

Voldria fer, abans de començar, una breu presentació. Em dic Pau, aquest any em disposo a acabar els estudis de biologia en aquesta casa, i sóc membre de la Colla Castellera Xoriguers de la UdG des de fa 4 anys, associació universitària la qual presideixo. Avui parlo en qualitat d’Hereu de la universitat, amb l’ajuda i el suport del Consell d’Estudiants, i en representació de totes les persones que formen la comunitat estudiantil.

 

Abans de res, voldria lamentar un fet que, sense haver-hi cap responsable a darrera més que el propi atzar, s’ha donat avui aquí pel fet d’haver-hi només representació masculina entre els parlamentaris. Com ja he dit, jo estic aquí en qualitat d’Hereu amb el suport i l’ajuda del CdE, però no se si sabeu que a la UdG no hi ha Pubilla. Som dos hereus. Així que hi havia poc marge de maniobra. Però aquest fet no ens ha d’impedir remarcar que la comunitat universitària som totes i tots; som totes les persones que treballem per tirar endavant i que lluitem perquè la universitat sigui un lloc ple de coneixement i experiències, on educar i on ser educat.

 

Voldria mostrar el meu agraïment als organitzadors de l’acte en el que ens trobem, no per haver-me convidat a mi personalment, però si per haver procurat que sigui un acte divers, amb representació de tota la comunitat universitària. Personal docent i investigador, personal de l’administració i serveis i estudiants ens trobem representats avui aquí.

 

Així doncs, ens proposem inaugurar aquest nou curs acadèmic 2014-2015, amb un tema sobre la taula que no és cap altre que l’educació. Sincerament, no pretenc fer un discurs definint cap concepte ni criticant certes polítiques, però si que voldria transmetre un missatge i fer una petita reflexió per a tota la comunitat universitària, començant per nosaltres mateixos, els estudiants.

 

Des d’aquest col·lectiu que a mi m’inclou, sóc conscient que a vegades potser no es mostra l’interès i la participació que pertocaria a un col·lectiu tant nombrós com el nostre. I penso que en realitat, som qui més tenim a dir. Crec que la manca d’interès i participació és el que ens pertoca intentar canviar per part de totes i tots en un futur i que poc a poc, i més veient l’èxit d’actes com el d’avui, podrem anar millorant. Avui som molts estudiants aquí però ens toca ser molts més. Representar la comunitat estudiantil ens pertoca a totes les persones que la formem, ja que som un col·lectiu no només importantíssim, sinó primordial a la nostra institució. Per motivar-nos a participar, ens ajuda molt veure com es confia en nosaltres, i per això agraeixo un cop més la invitació, i felicito aquest acte.

 

Fa algun temps, però, algú va anomenar la universitat com a “fàbrica” de la qual els estudiants som el producte. No crec que sigui gens així. Gens ni mica. Més aviat nosaltres, els estudiants, també formaríem part de la maquinària i de la direcció de la fàbrica, perdent així totalment el sentit de la comparació. Si bé es cert que la universitat no pot funcionar sense personal administratiu i de serveis, sense professorat ni personal investigador, no hem de menystenir ni per un segon al col·lectiu fonamental de qualsevol institució dedicada a l’ensenyament, que no es altre que el dels estudiants.

 

Nosaltres venim a la universitat a estudiar, i certament és molt probable que moltes companyes i companys no vulguin saber res més de la universitat apart d’aquest fet. Penso que això és un error, i d’aquí, i relacionat amb el que deia abans, m’agradaria extreure’n dos aspectes en els que a part de nosaltres mateixos, tant l’equip de govern, PDI i PAS també hi teniu molt a dir.

 

En primer lloc, és obvi que una universitat que es governa i es dirigeix única i exclusivament de forma jeràrquica i classista, i que es regeix pel que es decideix només tenint en compte les necessitats d’alguns col·lectius, no és una universitat de debò ni la que volem. La participació dels estudiants als òrgans de govern és fonamental. Cuidar al consell d’estudiants i a les vies de representació estudiantil dins el claustre i dins els òrgans de govern de la universitat, és bàsic per posar les bases d’un sistema que s’aguanti per l’ajuda i les ganes de tothom que en forma part. Buscar una família, i no una empresa, és el que ens pot permetre desmarcar-nos de les tendències actuals amb un model exemplar.

 

Però no només això. Per fer partíceps a totes les persones de la comunitat universitària, penso que és importantíssim fomentar l’associacionisme. Com ja he dit, sóc membre de la Colla Castellera de la universitat, els Xoriguers. He vist de primera mà com la Colla és la família que acull a tothom, és qui procura donar vida fora de les aules i és en definitiva l’ambient que volem a la UdG. Exactament això és el que fan les altres associacions com poden ser l’Equip de Rugby de Les Àligues i els Aligots, el Cor, l’Associació d’estudiants per a la Recerca i la Promoció de la Psicologia, el SEPC a la UdG, l’Associació d’activitats de muntanya Els Ossos Rentadors, l’Associació per a la promoció i difusió de la cultura Japonesa Aula Manga, i així fins a arribar a les 28 associacions (si no m’equivoco) amb les que es va tancar el curs passat. Ajudar a fomentar les activitats lúdiques i recreatives que duem a terme totes les associacions ho considero importantíssim, i és molt i molt important fer que una persona qualsevol que vingui a estudiar, vingui d’on vingui, vulgui o no vulgui participar als òrgans de govern, vulgui o no vulgui entretenir-se i divertir-se a la universitat; vegi la universitat com a seva. Aquest sentiment serà el que, d’aquí uns anys farà que aquesta persona pugui dir amb total orgull “jo he estat estudiant de la universitat de Girona”.

 

Probablement, i fent un petit feedback en el discurs, no coneixíeu ni a la meitat de les associacions que acabo de mencionar. I això em fa pensar que en realitat no formem una comunitat universitària tan unida com ens pensem si la majoria de persones que escolten aquest missatge no sap quina activitat es porta a terme fora del seu laboratori. Però a vegades tampoc ho saben ni els mateixos estudiants que n’haurien de formar part.

 

A part de cuidar i potenciar les associacions, i tenir present a la comunitat d’estudiants, l’aspecte que voldria considerar en segon lloc és el següent.

 

Conscient que, en el fons, qui no participa és perquè no vol, i que qui vol fer una cosa troba la manera, i qui no vol fer res troba una excusa, penso que ens cal adonar-nos que l’educació no només és aquell coneixement que es transmet a les aules. Les associacions, i de fet la comunitat universitària en general, penso que són un punt de reunió molt important en el que les persones que ens hi trobem acabem compartint punts de vista, opinions i coneixement. Transmetem coneixement. I això és educació.

 

Crec que la majoria estem d’acord en que hi ha certes coses, certs aspectes entorn de la universitat que no ens agraden, que creiem que cal canviar. Decisions i polítiques que fan trontollar la possibilitat de formar-nos en unes òptimes condicions. Aquests aspectes ens perjudiquen d’una manera o d’una altra a totes i tots per igual. PDI, PAS i estudiants.

 

Doncs aquí és on penso que ha d’entrar l’educació. El coneixement que necessitem per fer front als nombrosos contratemps que ens arriben de diferents llocs, no el podrem adquirir dins una aula. Com a estudiants, i penso que com a persones en general, hem de fomentar un pensament crític. Com a personal docent, cal animar a rebre una educació més enllà de la que toqui per temari. El temari ens farà millors professionals, però l’educació en el pensament crític ens farà millors persones. I crec que aquest tracte personal és, en part, un segell d’identitat de la UdG. A més, és un coneixement que ens ajudarà a unir-nos per seguir endavant. Com a estudiant, crec que cal lluitar per evitat omplir les aules de professors desmotivats, que ensenyen coses inútils a persones que no els importa, i apostar, com ja he dit, per formar persones crítiques a part de bons professionals.

Ja a tall de resum, la primera part del meu missatge pretenia anar destinada a la comunitat estudiantil, animant-la a participar dels òrgans de govern de la UdG, de les associacions, de les decisions que es prenen a les assembles d’estudiants i animant-les a no venir a la UdG només a fer una carrera, grau, màster, etc. També a tota la universitat en general per cuidar i seguir aquesta via.

La segona, pretenia anar destinada a aquelles persones que en algun moment del curs es trobaran davant de un, dos, deu, cinquanta o cent alumnes, per animar-les a no entrar a l’aula perquè toca, i a entrar-hi amb l’objectiu de, si, ho diré, de canviar la societat, o com a mínim, entrar-hi tenint clar que cal deixar l’espai per comprendre que cal una lluita per seguir endavant i defensar una educació en català, pública i de qualitat. Lluita en la que ens toca participar a tota la comunitat universitària.

Ja per acabar, no hem d’oblidar que la nostra universitat és pública, i per tant de totes i tots. Ja estudiïs lletres, ciències o et passis el dia estudiant a la politècnica o a qualsevol centre adscrit, aquesta universitat és una part de tu, i de tota la societat gironina. Una societat que en aquests moments no està passant pel seu millor moment precisament. No obstant, serem la joventut qui el dia de demà, aixecarem la ciutat dia rere dia, perquè tindrem el coneixement necessari i ens hauran educat per fer-ho, i serà la nostra responsabilitat. Ara és el nostre deure el de lluitar i treballar incansablement per arribar a poder lluir amb orgull la part del nostre cor que ens uneix i ens unirà sempre a la UdG. Però repeteixo, això no ho podem fer sols, de fet, crec que ens hem d’adonar que no ens pertoca fer-ho sols, perquè la universitat la formem tota la comunitat representada avui aquí.

 

Acabo agraint un cop més haver pogut participar d’aquest acte, al costat de tots vostès i davant de tota la UdG. Afegir que els estudiants seguirem estant, de moment i esperant canviar-ho, a baix, per ajudar, o per si fa falta lluitar contra qualsevol desigualtat. I només per reafirmar-nos en la igualtat de drets de totes i tots, i ara a nivell individual, com a Pau, com a estudiant de la UdG, la meva participació avui s’acaba aquí, perquè renuncio al dinar en el que se’ns convida després de l’acte. Jo no tinc més dret que vosaltres a assistir-hi, i si hem de ser austers, siguem-ho tots, perquè la universitat som totes les persones d’una família. Totes som, per igual, la UdG.

Moltes gràcies i bon curs a tothom.

Pau Pagès, estudiant

Per accedir al vídeo cliqueu la foto.

20140916_ 369

 

 

Representant del Personal d’Administracio i Serveis

 

Bon dia. En primer lloc, des del col·lectiu del PAS voldríem agrair a l’equip de Rectorat i en especial al rector que ens hagi donat veu, per primera vegada en la història de la Universitat de Girona, en aquest acte d’inauguració de curs.

 

Tota inauguració representa un punt de partida que per si mateix porta incorporat una certa incertesa. És a dir, sabem d’on sortim i on volem arribar; la incertesa ens la trobem en el camí. Aquesta incertesa a l’hora d’aconseguir uns objectius concrets em porta a parlar-vos de castells.

 

Sóc casteller, Xoriguer de la UdG i Marrec de Salt. Si busqueu a internet “Marrecs + escales de la catedral”, trobareu un magnífic vídeo sobre l’esperit de superació davant les adversitats i de com, quan es cau –perquè malauradament els castells cauen– ens tornem a aixecar i, amb més empenta que mai, intentem aconseguir els nostres objectius.

 

Les tres parts bàsiques d’un castell són la pinya, el tronc i el pom de dalt. Aquest últim està format pels més petits: dosos, acotxador i anxaneta. Fent una comparació molt agosarada entre les parts d’un castell i els col·lectius que formem la universitat, el pom de dalt universitari serien els estudiants.

 

El lema –en aquest cas, els valors– de tot casteller són força, equilibri, valor i seny. Per aconseguir descarregar amb èxit un castell calen aquests valors. A més, com a premissa importantíssima per descarregar el castell, cal que el pom de dalt confiï en la resta del castell.

 

I és per això que torno a relacionar els castells amb el fet de tenir un bon tronc per donar aquesta confiança als estudiants sobre el seu camí i els seus objectius.

 

Aquest tronc, a més de donar confiança al pom de dalt, ha de confiar en la pinya; traslladant-ho al món universitari, vindria a ser que els estudiants han de confiar en el professorat i aquests a la vegada en tots els altres col·lectius.

 

Avui dia, tant en l’àmbit social com en l’econòmic i, fins i tot, en el nacional, estem vivint moments d’incertesa, de no saber quin camí seguir per arribar a aconseguir els nostres objectius.

Això, portat al món casteller, seria el moment en el qual s’han de defensar els castells dels moviments i tremolors que moltes vegades pateixen, fins que amb l’esforç de tothom s’aconsegueix descarregar-los. Amb això voldria dir que per arribar a tenir una societat més justa, econòmicament més equilibrada i nacionalment més lliure és necessari que tots els col·lectius que formem la universitat defensem els mateixos objectius. I que no oblidem que tots formem part d’un mateix castell; en aquest cas, l’educació.

 

Perquè una colla castellera tingui èxit i perquè arribin a bon port els seus castells calen, entre altres coses, una bona preparació, un bon local d’assaig, un pressupost adequat i un vestuari adient. Tot això, de cara als castellers, aporta il·lusió, seguretat, implicació, esperit de superació, unió entre els seus membres…; és a dir, fem pinya. Per altra banda, de cara al públic, aquests elements transmeten professionalitat, vistositat, emoció, fascinació, etc.

 

Traslladant-ho a l’àmbit universitari, si la UdG té un pressupost suficient i adequat, uns bons equipaments tant de recerca com de docència, un personal ben remunerat (sense que pateixi les actuals retallades) i una bona formació, serà possible aconseguir millor els objectius plantejats.

 

Entre els objectius de la universitat hi ha el de preparar bons professionals, per la qual cosa ens hem d’esforçar a oferir una docència de qualitat i una excel·lent recerca.

 

Un altre objectiu de la universitat és el d’educar en valors, partint de la base que educar és formar, ensenyar i instruir per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de la persona.

 

En aquest punt podríem equiparar els valors castellers amb els universitaris canviant la força per la vitalitat, l’equilibri per l’estabilitat, el valor per la qualitat i el seny pel coneixement. La universitat ha d’educar en valors que ens portin a aconseguir una societat més justa, més equilibrada, més lliure.

 

Seguint el mateix símil, ens podem referir a la societat en què vivim com una sèrie de castells que se sostenen els uns en els altres, una imatge que suggereix l’extrema fragilitat d’allò que donem per sòlid i assentat, ja que un mal moviment ho pot engegar tot a rodar.

 

Així, el castell de la universitat se sosté en el de l’educació, i aquest al seu torn en el de les polítiques que han d’assegurar el que denominem “estat del benestar”, pel qual els governs garanteixen l’accés universal a un seguit de serveis públics, assistencials i de previsió social, els anomenats “pilars” de l’estat del benestar.

 

Lògicament, detectar una esquerda en un d’aquests pilars ja genera certa inquietud. Però quan els veiem trontollar tots, la inquietud es torna gran preocupació.

 

La gestió de la crisi que patim des de fa anys s’ha traduït en greus retallades en serveis i prestacions públiques fins al punt que sembla que assistim al seu progressiu desmantellament, encara que aquesta expressió no agradi gens als nostres governants.

 

No podem estendre’ns aquí en les dràstiques reduccions pressupostàries que han patit i pateixen les ajudes a la dependència, la sanitat pública, etc. Però les xifres canten. Al mateix temps, hem vist passar una reforma exprés de la “intocable” Constitució espanyola per prioritzar el pagament del deute davant les polítiques socials, i hem vist créixer el discurs segons el qual els pilars que hem esmentat no són sostenibles sense capital privat, un discurs que posat en pràctica inevitablement ens aboca a un nou model. En definitiva, veiem com ens volen canviar les regles del joc sense que ens n’adonem.

Per centrar-nos en educació, que és el tema que ens ocupa, el panorama català és doblement desolador, ja que no només pateix les retallades sinó que es veu amenaçat per un seguit de mesures recentralitzadores i retrògrades entre les quals destaca la LOMQE, l’anomenada llei Wert, una autèntica involució a tots els nivells que no farà sinó augmentar les desigualtats, just el contrari del que s’espera d’una llei d’educació.

 

La Generalitat s’oposa a l’atac al model d’immersió lingüística que comporta la llei Wert; en canvi, en altres aspectes lamentablement la LOMQE i la LEC, la llei catalana d’educació, s’assemblen massa: totes dues permeten la segregació per sexes i mantenen i incrementen l’aposta per l’escola privada i concertada, per exemple.

 

En universitats, al nostre país el 2013 la retallada en les subvencions de la Generalitat va arribar al 27%. Les universitats públiques catalanes finalment van alertar que havien “tocat os”, malgrat les consecutives pujades dels preus de matriculació (el 66% el 2012-2013) i malgrat els plans d’austeritat implantats; plans que no només han repercutit en la precarització de les condicions de treball de tots els col·lectius sinó també, i lògicament, en la universalitat i qualitat de les prestacions.

 

Alhora, floreixen els estudis que propugnen una reforma de la governança universitària que sembla més orientada a establir un sistema jerarquitzat i externalitzat que no pas a resoldre els problemes reals. Ningú no discuteix la necessitat de reformar el sistema universitari i augmentar la seva eficiència; en canvi, sí que es discutible que s’hagi de fer sotmetent la universitat a interessos empresarials.

 

Per tot plegat, els qui creiem en una educació pública, laica, popular, democràtica, inclusiva, coeducadora i en català, des de l’escola bressol fins a la universitat, veiem clarament amenaçats aquests principis i som conscients que per defensar-los cal una oposició contundent per part de tota la comunitat educativa.

 

I així tornem al principi d’aquesta exposició: només ens en sortirem si fem pinya, i com s’ha dit, per fer pinya cal confiança mútua. Malauradament, la confiança està deteriorada perquè massa sovint hem fet llenya per manca d’un suport decidit.

 

A la Universitat de Girona, després d’anys d’opacitat, actes com el d’avui, obert i participatiu, ens permeten albirar un canvi de tendència. Per això vull reiterar l’agraïment en nom del col·lectiu del PAS per l’oportunitat de fer sentir la nostra veu en aquest acte. Al mateix temps, però, volem recordar que la confiança es guanya dia a dia, i que vetllarem de manera insistent perquè el nou equip de govern compleixi les seves promeses electorals. La UdG necessita participació, transparència, ha de posicionar-se sense por en temes clau i ha d’estar disposada, si cal, a adoptar mesures inusuals per defensar els serveis que presta, els seus estudiants, els seus professionals i els valors que consagren els seus estatuts.

 

En definitiva, el que esperem del govern de la UdG és el mateix que esperem del govern del país ara que ens acostem a una cruïlla nacional decisiva: valentia per complir el mandat democràtic sorgit de les urnes.

Moltes gràcies.

 

Josep Ferrer, representant del PAS

Per accedir al vídeo cliqueu la foto.

20140916_ 383

 

Representant del Personal Docent i Investigador

 

Benvolgut rector, Sr. Sergi Bonet, secretari general d’universitats i recerca, Sr. Antoni Castellà i com no a tots als assistents a aquest acte.

Primer de tot vull agrair que hagin pensat amb mi com a representat del Personal docent i investigador per participar en l’acte d’inauguració del curs 2014-2015. També, Personalment valoro la valentia d’aquest equip de govern a l’oferir la paraula, en un acte com aquest, als diversos col·lectius de la universitat.

 

Quan em van proposar parlar aquí davant, l’única instrucció que ens van donar que parlés sobre educació i docència. El meu primer pensament va ser que la meva formació en l’àmbit de les ciències, i en concret de la biologia, no em feia un especialista en docència. Per això ja tenim experts en aquest àmbit, com el Dr Besalú, que acabem d’escoltar en la seva magnífica xerrada. El segon pensament, però va ser que això no era del tot cert. De fet, tot el col·lectiu que represento, el que en diem professors, dediquem bona part de la nostra jornada a la docència; a preparar i fer classes.

 

Aquí em vaig plantejar una reflexió. Quina és la funció docent d’un professor universitari?

La primera funció, i possiblement la més evident i tradicional és la de transmetre els continguts de la nostra matèria de la forma més didàctica i eficaç als estudiants. Però, és obvi pensar que una part dels continguts que expliquem avui, segurament seran obsolets en relativament poc temps. Per tant té sentit només transmetre, traspassar continguts ?. Crec que el nostre compromís ha d’anar més enllà. El nostre compromís té a veure amb la motivació vers el coneixement, amb estimular que els estudiants sentit la necessitat d’aprendre de manera continua. El nostre compromís passa per fomentar que els estudiants assoleixin la capacitat d’autoaprenentatge, perquè un cop acabin la seva etapa universitària puguin continuar la seva formació de manera independent. Crec que per això és pel que hem de treballar: que els estudiants no tinguin por a conèixer i a explorar nous continguts i camins, molts dels quals nosaltres no podem ni imaginar quins seran.

 

Aquest fet lliga perfectament amb l’altra funció del professor universitari, la recerca. Aquest punt és el que ens diferencia dels altres col·lectius que també es dediquen a la docència. Els professors d’universitats ens hem d’esforçar a ser molt bons docents, a transmetre els coneixements i a donar les eines per continuar la formació dels estudiants. Però, també, a fer recerca, i estic convençut que un professor és més bon professor si es dedica a la recerca. O dit d’altra manera, un professor sense recerca és més probable que es desactualitza més aviat dels que fan recerca. Hi ha un lligam molt íntim entre la recerca i la docència universitària. I per tant, segons el meu parer no existeix el concepte d’universitat docent (sense recerca). Un perill que en algun moment s’ha intentat etiquetar a la Universitat de Girona, i que espero que ja no sigui així. Tota universitat necessita recerca i docència! I tots els professors ens hem de dedicar a la recerca i a la docència. Nosaltres som PDI (personal docent i investigador), aquesta i l’entenc com a inclusiva, tot professor és docent i investigador alhora.

 

Aquesta doble vessant del professor porta unes dificultats intrínseques que estem disposats a assumir. Però, el que no podem deixar de fer és reclamar, de fet crec que estem obligats a parlar i a queixar-nos, sempre i quan les reclamacions siguin legítimes i es facin de bones maneres. Per exemple, es pot arribar a entendre que se’ns demani un compromís amb l’excel·lència. Però l’excel·lència s’obté amb recursos. Hi ha una contradicció molt forta entre demanar excel·lència i que continuïn les retallades. L’augment de la càrrega docent, la implementació dels nous graus amb les conseqüents noves tasques docents sense cap recurs addicional o fins i tot amb menys recursos, i intentar mantenir aquesta excel·lència en la recerca i la docència només es pot aconseguir amb la bona voluntat del professorat (i n’hi ha hagut molta fins el moment!). Amb les retallades estem fent Més feina amb menys sou, i pot portar i de fet està portant en alguns casos a una desmotivació del professorat, i per tant amb més dificultat per aconseguir l’excel·lència.

 

Tot i així el problema més important que tenim és la consolidació del nou (o no tant nou) professorat Universitari. No surten places o en surten molt poques. No crear places o no reemplaçar jubilacions es contradiu amb la renovació que hauria de tenir una institució com aquesta, i de ben segur que pot acabar portant a l’empobriment de la Universitat. A Catalunya tenim el programa Serra Hunter, que si no ho tinc mal entès ara per ara està parat. Un programa que no crec que estigui ben enfocat, un programa basat gairebé exclusivament en mèrits de recerca, i no en mèrits docents. La recerca és importantíssima per les funcions del professor universitari, però la docència també, i no ens n’hem d’oblidar. La desvaloració de la docència comporta que al moment de concursar a per una plaça a la Universitat, hi hagi un greuge comparatiu entre els investigadors dels centres de recerca no universitaris (tots excel·lents) i el col·lectiu no estabilitzat que prové de la universitat i que a més de la recerca ha dedicat bona part del seu temps a la docència. Demano, si us plau, que la docència sigui una part important tant en els processos d’acreditació com en els mèrits de les futures places.

 

Un altre problema greu és la incertesa. Existeix un col·lectiu cada vegada més nombrós de professors no consolidats (interins), amb tots els requisits per ser professors i que estan en una situació de precarietat molt elevada, només conseqüència del moment que vivim. Aquest col·lectiu, a més de retallades de sous, ha patit una pèrdua de drets: no poden demanar trams de recerca, no poden optar a projectes, i no poden dirigir tesis doctorals, entre altres retallades. Tenint en compte que són persones amb una formació excel·lent, i que malgrat totes les dificultats encara continuen dins del sistema, pateixen d’una incertesa laboral molt elevada. Hauríem de treballar primer per recuperar tots els drets que han perdut, però també per solucionar la seva incertesa. Evidentment la solució seria consolidar-los a tots, cosa que entenc que es molt difícil. Amb la premissa d’intentar no acomiadar mai a ningú, però si es dóna el cas, que la persona afectada conegui el seu destí amb un temps raonable d’antelació. A més molts d’aquest acomiadaments semblen estar més lligats a un facilitat administrativa de despatxar que no pas als mèrits professionals i la tasca que ha realitzat com a professor.

 

Vull acabar amb un missatge d’un cert optimisme. Malgrat tot, la Universitat de Girona, continua amb bona salut, amb molta força. Cada vegada està més ben valorada en els rànquings de les valoracions de les Universitat, i estem entre les millors universitats de la nostra mida. I això, com no, és gràcies al PAS, als estudiants, però en gran part a la feina feta pel PDI.

 

Moltes gràcies.

 

Jordi Viñas

Per accedir al vídeo cliqueu la foto.

20140916_ 389

 

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona