Revista
de la Universitat
de Girona
febrer 2016
08
Portada / Ciències de la salut / Ciències socials / Comunitat i territori / Notícies / Blanca Lorman i Guillem Jiménez, estudiants de 5è de Medicina : “Adonar-te que ignores la realitat dels refugiats fa vergonya”
refugiats, Síria, Lesbos, UdG, Medicina
La Blanca Lorman i en Guillem Jiménez són estudiants de Medicina a la Universitat de Girona. L’1 de gener de 2016 van viatjar en qualitat de voluntaris a Grècia per ajudar en la crisi dels refugiats.

S’ha pensat en quotes i s’han deixat de banda les persones

Els Estats europeus s’han posat més durs i han canviat la política: intenten amagar el problema

La guerra ha de ser brutal, ni ens ho podem imaginar

Quan tornes fas un pacte amb tu mateix: la nostra formació ens permetrà seguir ajudant als que ho necessiten

“Adonar-te que ignores la realitat dels refugiats fa vergonya” Blanca Lorman i Guillem Jiménez, estudiants de 5è de Medicina

Megan Descayre

 

Les imatges i les notícies de la crisi dels refugiats a Europa s’han convertit en un contingut habitual dels telenotícies i la premsa diària. A la Blanca Lorman i a en Guillem Jiménez ser testimonis oculars i passius de tots aquests successos els va despertar la necessitat de posar el seu gra de sorra a la causa. De l’1 al 10 de gener de 2016 aquests estudiants de Medicina van viatjar a Lesbos (Grècia), l’illa on van arribar, durant l’any 2015, més de 500.000 refugiats.

 

Quin és el punt de partida de la vostra aventura?

Un cop se’ns va generar la inquietud personal de voler ser allà per ajudar en allò en què poguéssim ser útils, les xarxes socials varen ser el primer pas per començar a conèixer el terreny. A nivell de voluntariat, hi ha moltes organitzacions que treballen en la crisi dels refugiats. Des de ONG’s grans i conegudes, com Metges sense Fronteres, fins a grups de voluntaris molt més petits, autofinançats i menys organitzats. Quant a les ONG’s, que potser estan més estructurades, sol·liciten persones amb experiència que puguin dedicar una temporada extensa (sis mesos com a mínim) que nosaltres, com a estudiants, no podíem assumir. En aquest aspecte, el que ens van permetre les xarxes socials va ser començar a cercar diferents grups de voluntaris que tinguessin altres demandes a les que sí que poguéssim respondre positivament. Vam enviar molts correus fins que, finalment, vam trobar un grup de voluntaris al qual ens podíem adherir.

I el finançament?

Després d’haver trobat un grup i, fins i tot, després d’haver adquirit els bitllets per marxar a Grècia vam fer un pressupost. Teníem les ganes però no teníem els diners. Vam redactar una carta explicant quin era el nostre projecte i la vam enviar als coneguts més propers amb la intenció que en fessin difusió. Hi ha moltes persones que volen ajudar en aquesta mena d’activitats però que pels motius que sigui no disposen del temps suficient o de la totalitat dels diners per desplaçar-se fins allà. La proposta que plantejàvem era la possibilitat de contribuir amb una donació —lliure— que arribaria a aquells que més ho necessiten a través nostre. Vam obtenir més resposta de la que esperàvem, la qual cosa va ser fantàstica perquè un cop allà vam poder utilitzar els diners que ens havien sobrat per ajudar molt més i de manera més directa als refugiats que es trobaven a Moria (Lesbos), on estava situat el camp de refugiats: vam comprar menjar, roba, sabates, i vam donar diners a les famílies més necessitades. Tot això són esforços grans per a un projecte petit com aquest en què participàvem. En canvi, si algú, des de fora, et dóna l’oportunitat…, és més senzill. També, moltes vegades les aportacions econòmiques que pots fer des de casa, a través d’institucions més grans, no acaben arribant. En el nostre cas els diners els teníem a sobre i, per tant, els vam poder repartir directament com vam considerar que era més adient, en funció de les necessitats que observàvem. Un dia vam comprar sabates i les vam dur a la Distribution Tent, l’espai des d’on es gestionaven tots els materials que s’havien de repartir entre els refugiats; només treure les sabates de la capsa ja les donaven. Compres les sabates i al cap de poc temps ja hi ha algú que les duu posades. En aquest aspecte, evitar uns quants graus d’intermediaris facilita la possibilitat d’assolir l’objectiu primer.

 

voluntaris, UdG, crisi refugiats, Síria

Blanca Lorman i Guillem Jiménez, estudiants de Medicina

Heu explicat que el projecte que us va acollir no estava excessivament organitzat, de manera que un cop ja sabíeu que marxàveu i a on anàveu encara us quedaven moltes preguntes per respondre…

Sí. S’ha d’entendre, però, que no es tracta d’una “mala organització” provocada pel desinterès. Hi ha moltes persones que han volgut, volen o voldran col·laborar a pal·liar la crisi dels refugiats, però no tothom disposa dels mateixos recursos o oportunitats, i les institucions governamentals tampoc són de gran ajuda…, oficialment no s’ha fet res per millorar la situació actual. Així, una implicació de caràcter tan voluntari genera, moltes vegades, problemes de comunicació entre projectes que, malgrat tot, no podem negar que funcionen i que fan una feina de col·laboració valuosa. Nosaltres vam posar-nos en contacte amb tanta gent com vam poder per buscar una mínima orientació. De mica en mica vam anar trobant algunes respostes. D’altres aspectes, no els vam resoldre fins que vam ser allà i vam entrar de ple en la realitat del conflicte.

Com van ser els primers dies a Lesbos?

La primera sensació és de caos. No pel territori en si mateix, sinó pel tema organitzatiu. Per a l’illa de Lesbos no ha sigut tot negatiu, l’arribada de tants voluntaris i refugiats ha generat, també, un benefici per als comerços. El primer dia que vam passar allà vam estar a la Clinical Tent, que era on nosaltres érem més útils perquè podíem ajudar a fer el triatge de la gent que arribava i establir prioritats. Aleshores, en funció dels voluntaris que hi ha, t’adjudiquen uns torns. Els primers dies fèiem unes 12 hores cada dia, després, 8 hores, aproximadament. No tots els refugiats van a la clínica un cop arriben, de manera que de vegades també caminàvem pel camp buscant gent que pogués necessitar ajuda per explicar-los quines eren les possibilitats de què disposaven. Una altra cosa que per a nosaltres era important durant l’estada allà era generar feedback amb tota aquella gent que havia fet possible que fóssim a Lesbos. Vam obrir un blog on explicàvem tot el que fèiem perquè la gent pogués saber on havia invertit els diners i així nosaltres també construíem una mena de diari personal.

 
Quina és la relació que establíeu amb els refugiats?

Bé, per als refugiats Lesbos és una zona de transició. Ells volen arribar a Atenes. De Lesbos a la capital grega hi ha un ferri que costa uns 50 € per persona, però per poder accedir a aquest transport primer han d’haver-se registrat com a refugiats. Aquest paper no el donen automàticament, s’atorga, o no, en funció de les necessitats de cada persona. A l’illa no només hi arribaven siris, també hi arribaven grups de gent de l’Iran, d’Afganistan, del Marroc…, entre d’altres. A aquells que no són víctimes de guerra aconseguir un permís els pot costar més temps o, fins i tot, poden no aconseguir-lo. El problema és que no hi ha una normativa que reguli com s’han de donar els permisos, de manera que es distribueixen en funció de la gent que hi ha esperant per anar a Atenes. Així, per una banda hi havia refugiats que arribaven, de seguida aconseguien marxar i ja no els veies més. D’altra banda, hem conegut persones que portaven més de dos mesos al camp de refugiats de Moria i, per tant, la relació que hi establíem era molt diferent. El primer que et diuen quan arribes és que apartis els sentiments, i pensem que això és necessari per a totes aquelles persones que s’hi estaran sis mesos o un any, però nosaltres hi vam ser deu dies, de manera que ens vam involucrar en la mesura que ens sentíem més còmodes i que creiem que ens feia ser més útils.

Definitivament hi ha un context molt diferent del que percebem a través dels mitjans de comunicació…

Sí. Allà la policia està molt cansada i amb el tema dels registres fan el que volen. No és una crítica, és una realitat. Ara, per exemple, des de fa un mes el Frontex, l’Agència Europea que gestiona les fronteres exteriors dels Estats membres de la Unió Europea, s’ha posat més dur i ha canviat la política. El que intenten és amagar el problema: agafen les barques dels refugiats a mig camí i les retornen. Això ha comportat que el problema s’hagi traslladat de lloc i, per exemple, la organització amb la que nosaltres vam col·laborar s’ha desplaçat a Macedònia i a Turquia. Europa intenta que pensem que el problema està desapareixent, però això no és així. A Turquia segueix arribant molta gent. No estan venint tantes barques, però no és perquè no hi siguin, sinó perquè no les deixem entrar. És molt provable que tot el desplegament que nosaltres vam veure a Lesbos ja no existeixi, perquè el problema ha mutat i s’ha traslladat. Un altre aspecte que no es percep tant des d’aquí és la vivència que tenen els refugiats mentre estan a Turquia, a l’espera de creuar cap a Europa. Allà viuen amagats, passant nits als boscos i suportant maltractaments, furts, violacions… Paguen molts diners per aconseguir viatjar en una barca que difícilment suporta el viatge que han de fer o la quantitat de gent que hi va. Vénen sense jaquetes salvavides, sense ningú que sàpiga portar aquests vehicles i sense el coneixement de saber exactament a on es dirigeixen. Moltes barques no arriben i les que ho fan ho aconsegueixen amb unes condicions que no es mereix cap ésser humà. Adonar-te que ignores aquesta realitat fa vergonya.

 

refugiats, Síria, Lesbos, UdG, Medicina

guillem jiménez i blanca lorman entrevista

 

Quina influència ha tingut aquesta experiència en la vostra vida? Tant  acadèmica com personal.

Quan tornes a casa a viure la teva vida normal et sents incòmode. Però has d’acceptar quina és la teva realitat. Això no implica oblidar el que has vist o viscut. Fas un pacte amb tu mateix: nosaltres, per exemple, som estudiants de Medicina i creiem que aquesta formació ens permetrà seguir ajudant a totes aquelles persones que ho necessiten. Quan érem allà una de les coses sobre les que més reflexionàvem era el problema original: la guerra. Ha de ser brutal, ni ens ho podem imaginar. Que totes aquestes persones estiguin disposades a passar per tot el trajecte que afronten, i amb les condicions en què ho fan, implica una pregunta aterradora: de què fugen? Hi ha un ingredient rellevant que és el desconeixement: els refugiats no saben que un cop arribin al continent europeu hi trobaran més fronteres tancades. Veure la desil·lusió que senten quan xoquen amb la realitat és molt dur. En tornar a casa també fas una reflexió més general: creiem, com molta altra gent, que Europa no ha sabut gestionar aquest problema. S’ha pensat en quotes i s’ha deixat de banda a les persones.

Segur que la vostra experiència servirà per conscienciar moltes persones i fer que s’impliquin més fermament en la causa.

Clar. És vital entendre, i és el que volem transmetre, que el conflicte pot haver canviat de lloc, però no ha desaparegut. Som conscients que molta gent voldria ajudar, però no pot. La nostra iniciativa ha servit per posar en contacte una inquietud i una voluntat amb una realitat propera —encara que no ens ho sembli—, mitjançant la inversió del nostre temps i les nostres ganes. La cooperació és un factor importantíssim per intentar resoldre uns problemes socials que ens afecten a tots.

 

 

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona