Faltaven cinc minuts perquè fossin les 11 de la nit. Al Parlament de Catalunya, s’acabava d’aprovar la llei de creació de la Universitat de Girona i l’ambient era eufòric. Tant a Barcelona com a Girona, on hi havia uns quants membres de la comunitat universitària que esperaven el retorn de la delegació que havia anat a la Ciutadella. Així ho explica el doctor Miquel Martín, catedràtic de Dret Civil i en l’actualitat director de l’Institut de Dret Privat Europeu i Comparat: “El meu 12 de desembre va començar ben aviat. Com tots els membres de l’equip de l’Estudi General havia rebut una invitació per anar al Parlament per estar present en el moment en què s’aprovés la llei de creació de la Universitat de Girona. Hi vam anar plegats i, abans d’entrar a l’hemicicle, al bar, vam signar tots les invitacions que cadascú de nosaltres havia rebut per tenir-ne un record. Encara guardo la meva invitació d’aquell dia, amb totes les signatures. L’espera fou molt llarga. Crec recordar que la llei que anava abans era el Codi de Successions. Tot i que sóc civilista i m’interessa molt el Dret català, mai m’havia interessat menys que en aquell moment. Volia que s’acabés el debat i que es votés la Llei de creació de la Universitat de Girona. Això no fou fins als volts de la mitja nit i quan es va acabar la sessió en vam sortir tots molt emocionats, vam tornar a Girona i ens vam trobar amb molta gent de la universitat al restaurant La Font. Jo portava el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya a la mà, amb al projecte de la Llei que s’acabava d’aprovar, com a penyora del que entre tots havíem assolit”.

“Això no fou fins als volts de la mitja nit i quan es va acabar la sessió en vam sortir tots molt emocionats, vam tornar a Girona i ens vam trobar amb molta gent de la universitat al restaurant La Font”.

Els que esperaven a Girona ho recorden amb emoció, com Rosa Picola, que va treballar com a secretària del rector i que ara ocupa una plaça a l’Oficina d’Investigació i Transferència Tecnològica: “Va ser molt emotiu; vam viure aquells dies pràcticament a l’edifici de Les Àligues, sense horari fix. No hi havia res més important al món”. Els que no hi van poder ser, com Laura Ripoll, cap de l’Oficina de Relacions Exteriors, que era a Nova York, es van enyorar i van tenir “la sensació de no estar on calia”. Montse Planellas, ara jubilada, que ha estat cap de la secció de Gestió Acadèmica, evoca la jornada del 12 de desembre en aquests termes: “Després de molts anys de feina duta a terme amb molt entusiasme per diverses persones del que aleshores anomenàvem “estudis universitaris a Girona” – del Col·legi Universitari, de l’Estudi General, de la Comissió Gestora de la UdG i de l’Escola Politècnica Superior – es va aconseguir finalment l’aprovació. Els que ens vam aplegar a l’edifici de Les Àligues esperàvem una trucada, la confirmació de la votació del Parlament, i aleshores l’emoció i la satisfacció es van manifestar en llàgrimes i abraçades entre els assistents. Vam voler deixar constància d’un esdeveniment tan important en un full signat per tots nosaltres, el fruit d’un treball constant que s’havia fet realitat”.

Pep Nadal, al Restaurant La Font, la nit del 12 de desembre de 1992

Qui potser descriu amb més detall l’aventura d’aquella nit i de l’endemà és el doctor  Salomó Marquès, que va ser degà de la Facultat d’Educació, i és ara professor emèrit: “En aquells moments formava part de l’equip de govern de l’Estudi General. Tot l’equip érem al Parlament de Catalunya per viure un moment històric: la creació de la Universitat de Girona. Feia anys que lluitàvem per aconseguir-ho i ara havia arribat el moment. Era un desig compartit per força gironins, de dins i fora del món universitari. No passava el mateix a Tarragona i Lleida. La presència dels seus representants al Parlament va ser mínima. Aprovada la creació, vam telefonar a Girona i va començar la celebració al restaurant La Font al qual ens vam afegir en arribar de Barcelona, entrada la nit. Abraçades, petons, alegria: hi havia professorat i PAS plegats, celebrant-ho”.

L’exrectora Anna Maria Geli, catedràtica de Didàctiques Específiques, explica que també es va reunir “amb els que ho estaven celebrant”, i Antònia Boix, ara jubilada, exdirectora de la Biblioteca, recorda la gent, l’alegria, la festa. “Érem al restaurant la Font”, diu Francesc Ten, que ha estat cap del Servei de Publicacions, “esperant que tornessin del Parlament els qui havien acompanyat Pep Nadal; recordo Francesc Feliu, Modest Prats, Xevi Cercas, Laura Ripoll, diria que Lluïsa Gràcia i molta gent més, la taula era gran, gran, gran. Quan van arribar, vam taral·lejar la coneguda melodia de “El Padrí” de Coppola, per com ens sentíem cuidats per en Pep, padrí i fundador de tota aquella il·lusió, perquè si més no era una gran il·lusió, immensa. En aquell moment, ara mateix ni menjant cues de pansa recordaria si encara era becari de l’ILCC o si ja treballava a la “casa”, llavors Estudi General nascut del CUG i gàmeta de la UdG”.

“Després, vam anar cap a la plaça de Sant Domènec per escoltar el repic de festa de les campanes de la catedral i escoltar les paraules d’en Pep Nadal en un ambient d’eufòria i de victòria”

El doctor Marqués continua amb l’evocació de l ‘endemà: “L’Anna M. Garcia i jo mateix, amb altres professors, vam convocar l’alumnat al pati de l’actual Facultat d’Educació i Psicologia, els vam donar la bona notícia i vam brindar plegats amb cava. Després, vam anar cap a la plaça de Sant Domènec per escoltar el repic de festa de les campanes de la catedral i escoltar les paraules d’en Pep Nadal (el futur rector) en un ambient d’eufòria i de victòria. Finalment ho havíem aconseguit! Sóc un sentimental i vaig plorar d’emoció mentre sentia el repic de campanes. La darrera vegada que havia plorat era en l’enterrament de Josep Pallach, un dels millors professors que he tingut. També és cert que hi havia reticència en alguns sectors universitaris quan, de fet, es tractava de fusionar tots els centres universitaris que hi havia a la ciutat, els que depenien de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Politècnica de Catalunya. I no pas que un es mengés l’altre”.

Salomó Marquès i Anna Maria Garcia, al pati del Seminari (Estudi General), 13 de desembre de 1992

En la comitiva que es va desplaçar a Barcelona hi havia el doctor Carles Abellà, catedràtic de Biologia, que va exercir com a Secretari General de la UdG: “Estàvem molt emocionats perquè, a més, sabíem que Girona era una festa. Jo tenia la sensació d’estar vivint un moment especial, únic i difícil de repetir”.

“Jo em vaig sentir eufòric i esperançat per conèixer un futur creatiu. Segles després de la universitat medieval i de la universitat del bienni liberal, teníem una universitat de debò i gent decidida a mantenir-la i fer-la prosperar”

El doctor Joan Miró, catedràtic de Química i que ha estat Síndic de la UdG, ho relata d’aquesta manera: “Vaig anar al Parlament convençut que anava a presenciar un fet històric, l’inici d’una gran transformació en la meva vida, en la vida del món universitari gironí i en la de la ciutat de Girona. Després de tractar la reforma de la normativa testamentària, els parlamentaris van discutir la creació de les noves universitats de Catalunya. Em sentia il·lusionat i, ho reconec, assetjat per alguns dubtes inconscients que procurava reprimir. Recordo haver conversat amb els companys d’Iniciativa perquè retiressin l’esmena a la totalitat o, almenys, la suavitzessin, tot i que entenia que el seu objectiu era assegurar la dotació econòmica de les noves universitats. Al capdavall, la proposta defensada pel conseller Laporte, es va aprovar, crec que a tocar de la mitjanit. I jo em vaig sentir eufòric i esperançat per conèixer un futur creatiu. Segles després de la universitat medieval i de la universitat del bienni liberal, teníem una universitat de debò i gent decidida a mantenir-la i fer-la prosperar”.

Josep Arnau, catedràtic de Mecànica de Fluids i exdirector de la Politècnica, aleshores era el president de la Diputació de Girona: “Hi vaig anar convidat, en la meva condició de president. Vull recordar aquí l’ajut econòmic específic i puntual per la creació de la nova UdG que va sortir de la Diputació i que, amb totes les altres col·laboracions, va ajudar a fer possible la construcció d’infraestructures als campus. Cal remarcar el paper que hi va jugar el conseller Laporte i els rectors de les universitats mares. La nova Universitat havia de permetre la conversió de l’Escola Universitària Politècnica en la EPS que havia de facilitar la implantació de estudis tècnics de llarga durada alhora que els importantíssims de doctorat. Els dubtes es generaven perquè es tractava d’una universitat híbrida, però això es va anar solucionant”.