Fa uns mesos, el doctor Josep Lloret, biòleg marí de l’Institut d’Ecologia Aquàtica de la UdG, va experimentar la influència de l’atzar en la recerca científica. Passejava pel Port de la Selva i, en una de les caixes que desembarcaven les barques d’arrossegament, va aparèixer un exemplar d’un peix que, amb la col·laboració dels pescadors, va poder determinar que corresponia a una de les espècies que feia temps que ell mateix i el seu equip de recerca havien estat buscant. Es tractava de l’anomenat “llengua de bacallà”,  que rep el nom de Molva molva, un peix d’aigües relativament fredes i fondes que es donava gairebé per extingit a les nostres costes.

El peix anomenat “llengua de bacallà” (foto: DdG)

L’exemplar havia estat capturat a les aigües del Golf de Lleó, prop de Seta (França), a uns 400 metres de fondària, i es va vendre a la confraria de pescadors de Port de la Selva. La pesca d’aquest exemplar confirma que l’espècie no està extingida a la Mediterrània nord-occidental, tot i que cada vegada és més difícil de trobar, tal com admeten els pescadors més veterans de Cap de Creus, que diuen que en els darrers anys han anat pescant de manera molt esporàdica algun exemplar.

Dr. Josep Lloret, IEA

El “llengua de bacallà” és un peix que actualment viu sobretot a les aigües fondes fredes de l’Atlàntic Nord, fins a Islàndia i Noruega. Amb tot, aquesta espècie es capturava amb palangre de manera relativament habitual  (entre els quatre i els set exemplars a l’any) a les aigües fondes del Cap de Creus a principis dels anys 80, segons un treball dut a terme pels investigadors Joan Nadal i David Sunyer el 1981. Anteriorment, també es té constància que aquesta espècie s’havia capturat a les aigües del mar de Ligúria (als voltants de Gènova) a la dècada dels 70 i fins i tot hi ha constància d’un exemplar capturat a les aigües tarragonines l’any 1910. L’espècie havia anat desapareixent de les captures de Cap de Creus i Golf de Lleó a partir dels anys 90, fins a arribar gairebé desaparèixer, tal com va quedar reflectit en un estudi efectuat per la UdG el 2014 amb el finançament de la Fundació Abertis.

L’exemplar capturat al Port de la Selva demostra que encara en queda algun d’amagat a les aigües fondes del Golf de Lleó, tot i que el fet que cada cop sigui més rar de pescar indica, segons el Dr. Lloret, que no es pot descartar que en el futur acabi desapareixent del tot, i fins i tot extingir-se  de les aigües mediterrànies.

El peix anomenat llengua de bacallà (foto: DdG)

El “llengua de bacallà” és un dels peixos més vulnerables a la pesca i al canvi climàtic. El biòlegs marins creuen que no només la pesca li està afectant negativament, sinó també l’increment de la temperatura de l’aigua del mar. Mentre que els peixos d’aigües més càlides (com el trencahams, l’alatxa o la barracuda) estan augmentant a les nostres costes i expandint la seva distribució cap a aigües on abans no podien viure, les poblacions de peixos que prefereixen les aigües més fredes com el “llengua del bacallà” estan disminuint i la seva distribució s’està encongint: es limita a les zones del mar més fredes on poden trobar refugi, perquè, com diu el Dr. Llobet, “no els agrada la calor”.

Ell mateix afirma que “sovint oblidem les espècies d’aigües fredes que es veuen perjudicades per l’increment de la temperatura del mar, a més de la pesca. La viabilitat futura d’aquestes espècies està compromesa ja que no poden migrar cap al sud de la Mediterrània, on les aigües són massa càlides per a elles, ni tampoc cap al nord per a buscar refugis més freds,  atès que la pròpia costa mediterrània limita els desplaçaments cap al nord”. En aquest sentit, en el seu grup de recerca, Alba Serrat està desenvolupant una tesi doctoral  que estudia la biologia d’algunes espècies d’aigües fredes i que ajudarà a entendre millor la seva resposta al canvi climàtic i a la pesca.