La felicitat és molt més que un tema fàcil per a ridículs llibres d’autoajuda o frívoles cançons d’estiu. La felicitat ha estat proclamada, en el primer gran llibre sobre la millor vida dels humans –l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil, fa dos-mil cinc-cents anys- com l’objectiu màxim, la finalitat suprema, de la vida i, per tant, també del pensament més seriós sobre la vida, la filosofia mateixa.
Parlar-ne, doncs, resulta necessari, precisament perquè sobre ella hi ha massa discurs banal, superficial i, en el fons, fals. Ara bé, la noció de felicitat és insegura, oberta i polièdrica. Els termes clàssics que la designaven ens donen algunes pistes de la seva dificultat i varietat, justament per les seves diferències: “eudaimonia” per als grecs era, com es dedueix dels seus dos components –eu, bo; i daimon, esperit, divinitat-, un estat de bon esperit, el resultat d’una certa possessió divina, com un ‘estar tocat per un bon déu’; el mot català que s’hi aproximaria més seria ‘benaurança’; “felicitas”, en llatí, que és l’ètim de la nostra ‘felicitat’, era, en canvi, ‘prosperitat’, ‘benestar material’ o ‘riquesa’, és a dir, una versió més materialista que aquella ‘benaurança’ grega; però en llatí encara hi havia un altre mot, “beatitudo”, que apuntaria més cap a una forma bondadosa d’actuació; el verb ‘beare’, d’on deriven ‘beatus’ i ‘beatitudo’, vol dir fer el bé, donar alegria als altres, de forma que aquesta seria una versió més ètica, solidària o empàtica de la felicitat. Aquestes tres paraules, en la seva innegable diversitat, cobreixen tres espais conceptuals interessants: l’espai més ‘espiritual’ de la benaurança, l’espai més ‘materialista’ de la prosperitat i l’espai més ‘eticosocial’ de la bondat.
Des dels clàssics fins avui no han parat de formular-se idees i teories sobre el camí que cal seguir per ser feliços. S’hi han dedicat sobretot filòsofs, teòlegs i poetes. Del conjunt d’aquestes aportacions, es poden obtenir alguns criteris per anar avançant cap a aquest bàsic i legítim objectiu de la vida. Potser un de previ, i important alhora, és el reconeixement que la felicitat no seria reductible a un sol element: no és només el plaer -dels epicuris-, no és només el diner –dels materialismes-, no és només l’autocontrol –dels estoics-, no és només l’alliberament –dels anarquistes-, no és només la bondat -caritat cristiana o solidaritat comunista-, no és només la serenitat compassiva –budista-, no és només la dolcesa camperola –horaciana, la del ‘beatus ille’-, etc. etc. Ni tampoc la barreja, en alguns casos contradictòria, de totes elles, en una mena d’afany de síntesi impossible.
Potser cal recuperar la idea aristotèlica, que plantejava la seva ‘eudaimonia’ -no traduïda literalment sinó degudament adaptada a conceptes nostres- com una constant activitat per desenvolupar les nostres millors capacitats personals; això voldria dir que, com que som diferents els uns dels altres, també serien diferents les formes concretes de felicitat; i, sobretot, vol dir que la felicitat no és en absolut un estat passiu, un ‘dolce far niente’, sinó tot el contrari: una activitat que no té aturador. Una activitat que, sobretot, no s’ha de distreure preocupant-se ni poc ni molt sobre si en cada moment som feliços o no; dit d’altra manera, estaríem convidats a deixar de pensar en la felicitat no com un lloc o estat ideal al final d’un camí i pensar-la, en canvi, i viure-la com un constant caminar ben fet, ple de millora personal, ètica i social, on de manera mesurada o proporcionada creixerien els ingredients de la benaurança, la prosperitat i la bondat que els mots grecollatins guardaven sàviament. De manera que no ens hauríem d’amoïnar per trobar un camí que ens porti a una felicitat perfecta, sinó gaudir amb la nostra imperfecta saviesa del camí mateix de la vida. Per això el camí de la felicitat rau en la felicitat del camí.
