Portada / Ciències / Ciències de la salut / Ciències socials / Comunitat universitària i compromís social / Docència, aprenentatge i inserció laboral / Humanitats / Notícies / Tecnologia / El camí de la felicitat o la felicitat del camí

El camí de la felicitat o la felicitat del camí

 

Joan Manuel del Pozo, professor de Filosofia i Síndic de la UdG

La felicitat és molt més que un tema fàcil per a ridículs llibres d’autoajuda o frívoles cançons d’estiu. La felicitat ha estat proclamada, en el primer gran llibre sobre la millor vida dels humans –l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil, fa dos-mil cinc-cents anys- com l’objectiu màxim, la finalitat suprema, de la vida i, per tant, també del pensament més seriós sobre la vida, la filosofia mateixa.

Parlar-ne, doncs, resulta necessari, precisament perquè sobre ella hi ha massa discurs banal, superficial i, en el fons, fals. Ara bé, la noció de felicitat és insegura, oberta i polièdrica. Els termes clàssics que la designaven ens donen algunes pistes de la seva dificultat i varietat, justament per les seves diferències: “eudaimonia” per als grecs era, com es dedueix dels seus dos components –eu, bo; i daimon, esperit, divinitat-, un estat de bon esperit, el resultat d’una certa possessió divina, com un ‘estar tocat per un bon déu’; el mot català que s’hi aproximaria més seria ‘benaurança’; “felicitas”, en llatí, que és l’ètim de la nostra ‘felicitat’, era, en canvi, ‘prosperitat’, ‘benestar material’ o ‘riquesa’, és a dir, una versió més materialista que aquella ‘benaurança’ grega; però en llatí encara hi havia un altre mot, “beatitudo”, que apuntaria més cap a una forma bondadosa d’actuació; el verb ‘beare’, d’on deriven ‘beatus’ i ‘beatitudo’, vol dir fer el bé, donar alegria als altres, de forma que aquesta seria una versió més ètica, solidària o empàtica de la felicitat. Aquestes tres paraules, en la seva innegable diversitat, cobreixen tres espais conceptuals interessants: l’espai més ‘espiritual’ de la benaurança, l’espai més ‘materialista’ de la prosperitat i l’espai més ‘eticosocial’ de la bondat.

Des dels clàssics fins avui no han parat de formular-se idees i teories sobre el camí que cal seguir per ser feliços. S’hi han dedicat sobretot filòsofs, teòlegs i poetes. Del conjunt d’aquestes aportacions, es poden obtenir alguns criteris per anar avançant cap a aquest bàsic i legítim objectiu de la vida. Potser un de previ, i important alhora, és el reconeixement que la felicitat no seria reductible a un sol element: no és només el plaer -dels epicuris-, no és només el diner –dels materialismes-, no és només l’autocontrol –dels estoics-, no és només l’alliberament –dels anarquistes-, no és només la bondat -caritat cristiana o solidaritat comunista-, no és només la serenitat compassiva –budista-, no és només la dolcesa camperola –horaciana, la del ‘beatus ille’-, etc. etc. Ni tampoc la barreja, en alguns casos contradictòria, de totes elles, en una mena d’afany de síntesi impossible.

Potser cal recuperar la idea aristotèlica, que plantejava la seva ‘eudaimonia’ -no traduïda literalment sinó degudament adaptada a conceptes nostres- com una constant activitat per desenvolupar les nostres millors capacitats personals; això voldria dir que, com que som diferents els uns dels altres, també serien diferents les formes concretes de felicitat; i, sobretot, vol dir que la felicitat no és en absolut un estat passiu, un ‘dolce far niente’, sinó tot el contrari: una activitat que no té aturador. Una activitat que, sobretot, no s’ha de distreure preocupant-se ni poc ni molt sobre si en cada moment som feliços o no; dit d’altra manera, estaríem convidats a deixar de pensar en la felicitat no com un lloc o estat ideal al final d’un camí i pensar-la, en canvi, i viure-la com un constant caminar ben fet, ple de millora personal, ètica i social, on de manera mesurada o proporcionada creixerien els ingredients de la benaurança, la prosperitat i la bondat que els mots grecollatins guardaven sàviament. De manera que no ens hauríem d’amoïnar per trobar un camí que ens porti a una felicitat perfecta, sinó gaudir amb la nostra imperfecta saviesa del camí mateix de la vida. Per això el camí de la felicitat rau en la felicitat del camí.

 

Resum de la conferència que va pronunciar el Dr. Joan Manuel del Pozo en l’acte de cloenda del curs 2015-2016 de l’Aula de Formació Sènior +50, fet a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres i de la Facultat de Turisme el dia 18 de maig de 2016.

 

 

Continguts relacionats