Es tracta d’una iniciativa que, en paraules de la Vicerectora d’Estudiants, Sílvia Font-Mayolas, “els permet participar activament en la vida cultural de la ciutat, tot duen a terme una feina en un entorn real i amb projecció pública, una presa de consciència i de responsabilitat i, alhora, l’acostament a la tasca d’un creador, l’endinsament en la seva obra i en els seus mètodes de treball. Captar la seva atmosfera, fer-se partícips del seu llenguatge, entrar en la seva trajectòria artística, segur que són fites que els nostres estudiants han aconseguit i que hauran revertit en el seu aprofundiment en la història de l’art”.

Per parlar d’aquesta experiència, reunim al mateix Centre Cultural la Mercè part dels estudiants que l’han feta possible, juntament amb la professora Faxedas i l’artista Quim Corominas, el creador al voltant del qual s’estructura la mostra “Estrats. Continuïtat i variacions”. Hi assisteixen Bernat Grau, Anna Montes, Victòria Morales, Neus Dàvila, Mireia Galià, membres del col·lectiu del qual també en formen part Josep Algans, Gemma Aupí, Jan Bulbena, Sílvia Emilio i Àlex Roa.

La Victòria és la primera que comenta l’experiència com a comissaris de l’exposició: “Va ser la Lluïsa Faxedas qui ens va proposar el projecte i qui ens va parlar d’en Quim, de la seva obra i de la possibilitat d’intervenir-hi”. La Lluïsa confirma el procés, que no va consistir en una simple tria de les peces, en una rutinària feina de catalogació, sinó que va esdevenir tot un treball de comissariat, perquè l’exposició es fonamenta en un relat, en una relectura de la trajectòria de Corominas al llarg de quaranta anys amb la introducció d’elements contemporanis. “Tot va començar”, diu la Lluïsa, “amb una primera fase que inclou la recerca d’una idea, d’un fil conductor. Després passem a fer propostes a l’aula, trobar coses que siguin factibles, descartar-ne d’altres. Discutir-ho tot i després, en un segon nivell, estructurar grups de treball per concretar el que havia de ser l’exposició”.

Representants dels estudiants comissaris de l’exposició “Estrats”

En Quim Corominas confessa que mai no hagués pensat a fer una exposició com aquesta, “ni plantejar el que hi ha de la manera com es pot veure, justament perquè la visió dels estudiants és nova, diferent”. I afegeix: “No m’interessava, de cap manera, una retrospectiva, però tampoc veia clar res més. Potser tot va ser per atzar. El dia que els estudiants van venir al meu taller, jo acabava d’adquirir una meva peça de fa quaranta anys, un dels “graffiti”, de les capses de tècnica mixta i paper sobre fusta, que havia fet a Londres a finals dels anys 70. L’acabava de comprar, sí, perquè ara tinc la dèria de recuperar la meva obra, i ells la van veure al menjador. Potser si l’hagués tingut enterrada a l’estudi , no hi hauria hagut aquesta epifania. De fet, aquella peça era fresca, i a partir d’aquí vam anar tots plegats enrere i es va establir un punt de connexió amb el que he fet després”.

La Neus adverteix que no és una retrospectiva però que sí que hi ha aquesta connexió amb la trajectòria de Corominas al llarg de quatre dècades, “perquè hi ha un diàleg entre aquells cartrons de 1975 i els de 2015, i a nosaltres això ens va funcionar com un fil conductor de l’exposició”.

En Bernat i la Victòria accentuen la importància de visitar el lloc on Corominas treballa: “A casa seva, al taller, veure les peces, els materials, les eines de treball, va ser molt estimulant. Jo coneixia la seva pintura, però entrar en el seu món interior ha estat fascinant”. Els estudiants, llevat d’alguns casos concrets, no tenien un coneixement en extens de Corominas, però és a partir del contacte amb l’artista que es fonamenta un diàleg intergeneracional. “Cadascú de nosaltres va treballar diferents idees i vam intentar establir punts en comú, com ara tota la idea del joc que hi ha en la seva obra, el treball en paper…El cert és que la primera vegada en vam sortir empatxats, no teníem una idea concreta, clara”.

Taller Quim Corominas (foto Josep Algans)

“Sobretot va ser evident que no volíem una retrospectiva”, afegeix la Lluïsa. “Fem molta teoria, a classe, però potser ens falta el vessant més pràctic. Per això es justifica aquest treball. De cop, entres a l’estudi d’un artista i és com el cau de les meravelles. I encara més el d’en Quim. En surts enlluernada. Un cop superat aquest estadi inicial, a l’aula vam elaborar un projecte que fos factible, un procés de tria i creació del discurs, una confluència, el fil conductor”.

En Quim reconeix que es va deixar portar pels estudiants: “Al·lucino del muntatge, pel temps que s’hi ha dedicat, per la bona factura de l’exposició, sobretot en un espai que sempre he vist com un passadís. Fa trenta anys que sóc al Centre Cultural la Mercè, que hi treballo com a professor, i mai no hi havia exposat, no m’havia agradat mai, fins ara, que trobo que és molt digne, el que s’hi ha fet”.

Quim Corominas: “Al·lucino del muntatge, pel temps que s’hi ha dedicat, per la bona factura de l’exposició”.

“Una de les coses que teníem més clares, després d’haver-hi reflexionat”, diu la Mireia, “era mostrar el procés de creació. Vam anar al taller cinc o sis vegades, hi vam estar moltes hores. A l’exposició em penso que això es percep, perquè es veuen els diferents processos, els formats, els jocs, els materials, les escultures que entren en diàleg. En certa manera, el títol – “Estrats. Continuïtat i variacions” – respon a tot això”. La Lluïsa Faxedas va més enllà: “Per a mi, es tracta d’una peça musical. Hi ha quaranta anys d’un baix continu, de temes que es van mantenint, que sempre hi són, i després hi entren les variacions melòdiques. Continuïtat, doncs, i variacions”.

En Quim hi està d’acord: “A més, a mi m’agrada molt la paraula “estrats”. Perquè ens indica una idea de sediment. La força que tenen les paraules és genial, el so que tenen. Què vol dir “estrats”? És maca, m’agrada la potència que té, que transmet. “Estrats” vol dir també diferents nivells, és una explicació de la pintura. Passa com amb moltes peces, mires la pintura, contemples l’abstracció i el títol arriba a posteriori”.

Els estudiants, ho han fet tot conjuntament? Respon en Bernat: “La tria, el relat, això sí, a classe. Després, un cop marcat el camí, ens dividim en tres grups: el del catàleg, el de comunicació i el de producció i muntatge. Però no deixa de ser una aventura comuna de la qual participem col·lectivament. En el catàleg, per exemple, tots hi tenim un article, una aproximació”. La Neus afegeix que cadascú ha treballat intensament en la seva parcel·la, “però hem estat coordinats, fins que els últims dies tots hem fet de tot”.

Estudiants d’Història de l’Art davant “Grafitti bastidor” (1977)

La Lluïsa Faxedas comenta que el catàleg, que ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament i de la Universitat de Girona, és una peça clau, un gran avenç i un esperó per als estudiants: “No és un catàleg que parli de peces sinó de conceptes. Les aportacions dels estudiants van des de la perspectiva de mestre de Corominas fins a una explicació dels perquès de la mostra, passant pels detalls de la seva obra o de la seva personalitat o del seu taller. És un catàleg plural que analitza forma, contingut, dèries, recurrències”.

Lluïsa Faxedas: “Per a mi, es tracta d’una peça musical. Hi ha quaranta anys d’un baix continu, de temes que es van mantenint, que sempre hi són, i després hi entren les variacions melòdiques. Continuïtat, doncs, i variacions”.

L’exposició conté prop d’un centenar d’obres, des de les primigènies de 1975 fins a les més recents, de 2015 i 2016. Un acrílic sobre tela, “Fragments”, es va acabar de pintar dies abans de la inauguració. “A mi”, diu en Quim Corominas, “tot plegat m’ha servit també per deixar-me anar, per entendre’m més a mi mateix. Era un pintor, algú que feia classes, també un col·leccionista…però algú em va dir un dia: “vejam, escolta, ets fill de Sarrià, estaves envoltat de papereres, i tot, aquí, agafa un sentit”. No sóc tres coses, sóc una sola cosa, per dir-ho així, que en fa de diverses”.

I com ha estat l’experiència per als estudiants? En Bernat diu que encara l’han de pair, que els ha comportat molta feina, però que “ha estat brutal, una excel·lent oportunitat per copsar un treball com el que potser acabarem fent, i aquesta vegada amb un artista de nivell”. La Mireia, que vol fer gestió cultural, que també pensa a muntar exposicions en un futur, destaca que “no s’ha tractat de fer un treball de final de curs, com una cantada per als pares. No. És una exposició de veritat a l’entorn d’un artista reconegut. I hem pogut treballar en equip, de forma cohesionada, un grup excel·lent. Hem après que una exposició és molt més del que pots veure com a espectador, hem experimentat tot el rerefons”. La Neus ho formula d’una altra manera: “M’he sentit alumne d’en Corominas, sí, sí, des el primer dia. Jo havia vist quadres seus a casa dels meus pares, i l’exposició també ha servit per anar lligant coses, per entendre-hi més. O com ara el primer dia de muntatge, que vam veure com en Quim creava el color blau, com l’aconseguia a través de la seva particular barreja “. I el pintor hi afegeix: “Com feia la mesura, oi?, és com fer una maionesa”.

Per a l’Anna, “la pràctica ho salva tot. No sé fins a quin punt pots estar segur del que estudies fins que no ho veus, no ho palpes. Estic orgullosa del que estem estudiant, i l’exposició m’ha servit per entendre-ho encara més. L’experiència et du a un futur laboral vinculat a aquest món que em fa molta il·lusió. Jo em quedo amb el record del procés més que no pas amb el resultat final de l’exposició”. I intervé la Victòria: “Hem estat molt actius a les xarxes socials. La gent ens comenta: “quina sort que heu tingut, molta gent no té l’oportunitat de què vosaltres heu gaudit”. I sí, deu ser això, exportar les experiències de classe al món real. Per això som afortunats, podent gaudir del que ens ha ofert la Universitat, del catàleg, de la paciència que han tingut a la Mercè. Moltes de les coses que volíem s’han fet realitat, des del catàleg fins al dia de la inauguració, bàrbara”.

Estudiants comissaris de l’exposició “Estrats”.

Per cloure la conversa, en Quim Corominas reclama més relació entre els artistes i l’acadèmia, entre els creadors i la Universitat, i la Lluïsa Faxedas reivindica la seva opció de convertir l’assignatura sobre el mètode artístic amb una classe dotada també del component real, pràctic: “Al llarg de quatre cursos hem treballat en un bloc sobre “identitat”, en una mostra que es deia “Cara o Creu”, que va ser la primera col·laboració amb l’Escola Municipal d’Art, el 2014, gràcies a la carta blanca que ens va oferir el seu director, en Jordi Armengol, en l’exposició de l’obra d’Ansesa Gironella, el 2015, i ara amb aquests “estrats” d’en Corominas. I continuarem.”