Hem tingut èxit en la formació de doctors i hem fet descobertes importants. De fet, considero que la formació és el que fa la gent valuosa. Més que cap altre, aquest ha de ser l’objectiu de la universitat.
El fet que m’hagin atorgat aquest segon ICREA me’l prenc com la demostració que els cinc primers anys, al QBIS, hem aprofitat bé els recursos que van posar a la nostra disposició, que són fons públics, diners de tots. Hem fet recerca de qualitat i hem format estudiants de molt alt nivell.
La principal característica organitzativa del QBIS és que no és un grup amb una estructura piramidal. Els quatre investigadors sèniors que el componem liderem projectes de recerca que, sovint, impliquen col·laboracions i sinèrgies entre nosaltres. Som el resultat d’una aposta duta a terme fa deu anys entre un altre ICREA, Xavi Ribas, i jo mateix, que s’ha consolidat i enriquit a mesura que ha crescut amb noves incorporacions: Júlio Lloret i Anna Company, contractats dins el programa Ramon y Cajal; i un planter de joves investigadors –Isaac Garcia, Alícia Casitas i Laura Gómez, la primera fornada que es va doctorar en el grup– que han obtingut reconeixements europeus pels resultats de les seves tesis doctorals. Tanmateix, malgrat els èxits en els resultats, la crisi ha creat incerteses, especialment, perquè som molt fràgils: tots els investigadors sèniors del grup som imprescindibles. Qualsevol baixa faria que la nostra recerca retrocedís vuit anys.
Crec que hem tingut èxit en la formació de doctors i hem fet descobertes importants. De fet, considero que la formació és el que fa la gent valuosa. Més que cap altre, aquest ha de ser l’objectiu de la universitat. Però aquesta formació universitària ha d’anar intrínsecament i necessàriament lligada a la recerca de qualitat. Crec que no és casualitat que les gran institucions que excel·leixen en recerca, com ara el MIT, Cambridge, Harvard o Stanford, en les quals els estudiants es formen en un entorn de recerca de la màxima qualitat, concentrin al seu entorn pols de riquesa basats en el coneixement. Aquests estudiants es formen en el costum de treballar en la frontera del coneixement, en la recerca del que és significatiu, del que és important.
Em vaig llicenciar en Ciències Químiques a la Universitat de Girona el 1994, vaig fer la tesi doctoral amb Antoni Llobet, i vaig arrodonir la recerca a la Texas A&M, sota la supervisió de Derek Barton i a Basilea, amb Andreas Zuberbühler. Vaig completar el període amb una estada de tres anys i mig a la Universitat de Minnesota, amb el professor Larry Que. Va ser el professor Que el que va introduir-me en la química dels metalls lleugers, el camí que he seguit des d’aleshores i el tòpic de treball que vam escollir quan vam fundar el QBIS, conjuntament amb en Xavi Ribas, l’any 2006.
Sí, a la vegada que reconeixem que som un grup modest en el context mundial de la ciència. Al QBIS tractem d’identificar problemes científics significatius que mereixin l’esforç que representa la recerca. És per aquest motiu que fins ara hem aconseguit moure’ns en la modernitat de la química. Però en les apostes que fem sempre hi ha un risc, hem de saber perseverar quan els primers resultats són descoratjadors, discutir sobre possibles solucions o estratègies alternatives i, en molts casos, abandonar projectes quan creiem que no van endavant. Crec que en l’àmbit espanyol som un referent en el tipus de química que estudiem, realitzem una recerca que està a cavall entre la química orgànica i la química inorgànica clàssiques, la qual cosa ens atorga una certa novetat.
La posició que ha assolit el grup ens fa ser molt competitius, però no es tracta només d’obtenir uns bons índexs bibliomètrics, sinó que també volem convèncer quan presentem els nostres resultats en congressos i jornades, en els quals volem demostrar rigor i seriositat. Ara bé, la competitivitat té una conseqüència funesta en la ciència espanyola, que és la de limitar molt greument la incorporació de les dones a la recerca. Avui, encara, i sobretot al nostre país, les dones tenen més dificultats que els homes per conciliar la competitivitat, que s’exigeix a l’investigador d’alt nivell, amb la vida familiar. Qui és que pot dir en aquest país “ara aturo la recerca un parell d’anys per tenir un fill”?. Les dones que arriben a l’excel·lència investigadora paguen un preu més alt que els homes.
Els articles que publica el grup generalment formen part del 20 % dels que obtenen el màxim nombre de citacions de les revistes en què apareixen, i algunes de les publicacions del grup són referències indispensables del camp. Per exemple, el treball de Juliol Lloret sobre l’oxidació de l’aigua amb sistemes de ferro va rebre atenció en molts fòrums científics i s’ha mantingut com a altament citat des que es va publicar. El treball de Xavi Ribas va revolucionar la comprensió que teníem d’un tipus de reaccions organometàl·liques en què participa el coure. Els articles de Xavi Ribas i Julio Lloretacumulen moltíssimes citacions, i la recerca és molt coneguda als EUA. Aviat es publicarà un nou treball de Xavi Ribas que canviarà la imatge que tenim de la química de la plata. Un altre, de Julio Lloret, explicarà com ho fa el ferro per oxidar l’aigua, i encara en preparem més: hi descriurem nanocàpsules i nanoreactors. Se’n parlarà molt! Tot plegat fa que ens sentim satisfets, perquè per ara complim els paràmetres d’excel·lència científica. I en determinades reaccions podem afirmar que hem posat un “perquè” allà on, fins ara, només hi havia una relació de causa-efecte.
És clar que qualsevol activitat humana pot patir una perversió en la seva finalitat, però la ciència està sotmesa a una avaluació crítica constant. Quan el científic s’exposa s’arrisca que els companys li facin abaixar el cap. La ciència, el que vol, és comprendre i, amb sort, poder usar el coneixement per modelar l’entorn per millorar la vida de tots. La ciència imposa un mètode al pensament. Evidentment, els científics no hem de salvar el món amb cada experiment, i em sap greu que ho sembli quan apareix la ciència las mitjans de comunicació. Crec que en faríem prou si acceptéssim que la feina dels científics fa avançar una mica més el coneixement, amb objectius ben concrets, que poden semblar modestos, però que es volen assolir amb mètode i rigor científic. Perquè la ciència ens permet anar més enllà en el coneixement, que no és un valor menor. Com a científic aspires a posar un granet de sorra més en aquest valor, fer una aportació significativa, conscient, però, que quedaràs molt lluny de l’objectiu. Tanmateix, que l’objectiu sigui lluny no ha de fer que renunciïs a perseguir-lo.
Deixa un comentari