Quin penseu que és el paper que té la ciència en el coneixement del món?

Jo vaig estudiar filosofia fins a la Universitat i vaig tenir la temptació de continuar estudiant-ne, però després ja no em va interessar, perquè la filosofia evidentment toca grans problemes , fonamentals, però sense possibilitat de control. Aquesta és la gran qüestió: es pot tenir una opinió, una idea, però, com es pot controlar, això? M’estimo més la ciència, com una cosa més exacta, més certa, més limitada potser quant a la temàtica, però que té la possibilitat de les proves experimentals. La gent s’imagina que tot és blanc o negre. I això és absolutament fals. No hi ha res que sigui blanc o negre del tot. Sempre és un gris. Un dels grans problemes de la humanitat és caure en el dogmatisme. Res de dogmatisme, perquè és anticientífic, i resulta que en la ciència no hi ha dogmes. La investigació, l’acumulació de coneixements, els avenços, és clar que hi són, però no hi ha certituds del cent per cent. És difícil que la gent del carrer entengui que no hi ha respostes clares. No existeixen. És més complicat que tot això. I la ciència té l’avantatge de reconèixer-ho. Molts polítics o religiosos es pensen que tenen la veritat. Això és fals.

Vós, que vau ser el pare de la química supramolecular, com l’explicaríeu a algú que no en sabés res?

Posem que hi ha rajoles. Diguem que aquestes rajoles són els àtoms. Després vénen els edificis, que són les molècules. Aleshores, una vegada les molècules estan constituïdes, i parlem de la química molecular, hi ha contactes, interaccions entre elles, i això és la química supramolecular, el que hi ha més enllà de la molècula. Parlem de les interaccions, dels acoblaments de molècules. Com ara nosaltres, nosaltres som això. Un organisme viu és un acoblament de molècules, certament molt complicat, això sí.

Quan va sorgir la disciplina?

Com a disciplina autònoma no existia. Vam començar el 1967, i la vaig batejar com a química supramolecular el 1978. Després hi ha hagut molta gent que hi ha treballat, a França, als Estats Units, a Alemanya, a la UdG. És una disciplina que no s’havia desenvolupat, abans. Sempre n’hi havia hagut, de reaccions entre molècules, és clar, però el reconeixement que es tractava d’una matèria per estudiar no arriba fins al segon terç del segle XX.

Quina és la vostra recerca actual?

En podríem dir la química adaptativa o dinàmica. El fet que les molècules estableixin associacions supramoleculars vol dir que són dinàmiques. Vol dir que es poden modificar, adaptar, desenvolupar; hi ha uns canvis, una química adaptativa. L’objecte de la química respon a diversos estímuls: la temperatura, la pressió, un camp elèctric… Perquè en un organisme vivent tota funció comença per una interacció entre molècules. En el nostre organisme, la primera etapa és la interacció. L’objecte biològic pot veure’s influït per substàncies artificials que permeten tractar molècules biològiques.

Un científic alemany, a finals del segle XIX, va parlar d’aquest assumpte en una bella imatge: és com una clau i un pany. Una mica esquemàtica, sí, però correcta. Les molècules es reconeixen com una clau que identifica el pany, i la clau es pot ajustar al pany, que representa les molècules biològiques. Hi ha una interacció, és una imatge molt didàctica.

Heu esmerçat esforços en la transferència tecnològica, no és cert? I treballeu en transgènics…

És difícil d’explicar en què consisteixen aquestes empreses de base tecnològica. Hi ha una start-up, per exemple, que reposa sobre la base de la química dinàmica, i una altra que consisteix en la transferència de gens biotecnològics, organismes modificats genèticament.

Jo penso que els organismes modificats genèticament són un avenç fonamental per a la ciència i les seves aplicacions. Sóc molt favorable als transgènics. Per moltes raons, com ara per alimentar la població, per descomptat, en situacions extremes. I també hi ha altres exemples: hi ha un químic suís que ha fet un gra d’arròs daurat, un arròs que té un color groc, que conté vitamina A. I en molts països en vies de desenvolupament els infants tenen un dèficit important de vitamina A. Crec que anar contra els transgènics és una batalla medievalitzant. El fet d’oposar-se als transgènics és obscurantista.

Què en penseu, de la divulgació científica?

És important. Una de les raons per les quals la gent tem els transgènics, els organismes modificats genèticament, o altres temes, com ara la nanotecnologia o les nuclears, és pel desconeixement que en té. Si això no ho conec, això no ho toco. És una reacció dolenta. Els grans descobriments s’han fet sempre a partir de les ganes de saber més, de la curiositat, del fet d’anar endavant. La gent, per exemple, admira els que pugen a l’Himàlaia, perquè veu com hi pugen i com en baixen, però després té por de les descobertes científiques. No l’entenc, aquesta actitud.

La ciència és coneixement. És una manera de saber com som, de comprendre com funcionem, d’entendre l’univers, la matèria i la vida. És justament una aproximació: pensar, reflexionar, mirar de comprendre les coses. Entendre la globalitat i després arribar a una aproximació específica, científica; no acceptar les coses que no siguin provades, no deixar-se influir per les opinions sense fonament. La ciència és un mètode de pensar. La ciència accepta el desafiament de tenir un coneixement global sobre els aspectes de la realitat que canvien, que no són fixos. Prenem un exemple: la gravitació. Newton tenia raó, però era incomplet. Einstein va fer un gran pas: ho va ampliar, ho va concretar. En química, l’estructura molecular està ben establerta, però conèixer les funcions complexes que poden tenir les molècules quan es troben, quan reaccionen, representa una etapa més avançada de comprensió.

Veure vídeo