La trajectòria del professor Joan Miró en tasques executives és de les més extenses de la història de la UdG. Va ser coordinador dels estudis de Ciències en l’època del Col·legi Universitari de Girona, del qual va ser també director. Més tard, ja implantat l’Estudi General, va exercir tasques de coordinador general. Amb la creació de la UdG, l’any 1991, va formar part de la Comissió Gestora fins a l’aprovació dels estatuts i posteriorment va ser director del Departament de Química, vicedegà i degà en funcions de la Facultat de Ciències.

La responsabilitat de ser síndic devia ser molt diferent a totes les altres que havíeu exercit a la Universitat.

Per descomptat. T’he de confessar que, al començament, vaig tenir el temor de pensar que m’hi floriria. En els inicis, el despatx era fosc i hi havia poca activitat i pensava que no lligava gens amb les tasques de gestió que jo havia dut a terme fins aleshores. De gestió i de docència i recerca, és clar. Però, a poc a poc, van anar arribant temes interessants, i a poc a poc crec que vaig anar guanyant la confiança de la gent, perquè saben que no tens un poder executiu però sí que pots intervenir, que ets vàlid com a interlocutor.

Aquesta potser és, en el fons, l’essència del síndic, no?

Segurament. La independència. I la voluntat de treballar pel bé global de la institució, més enllà de les particularitats. He estat síndic amb tres rectors diferents i puc dir que tots tres m’han ofert la seva col·laboració. És de les feines que més m’han omplert en la meva trajectòria universitària, justament perquè treballes amb gent i amb els seus problemes. I mires de solucionar-los o, si més no, d’estar alerta a les seves reivindicacions, les seves queixes. A més, com a síndic em penso que has de partir de la base d’una certa provisionalitat. La idea és “no m’agafaré a la cadira”. Aquesta llibertat et dóna més marge de maniobra.

Amb quins grans temes t’has trobat?

Queixes per les avaluacions, pels procediments administratius, per les matrícules. En aquests casos, els dels estudiants, he procurat per damunt de tot interpretar la normativa d’una manera que en podríem dir tolerant. En el cas del PAS, em vaig anar guanyant la seva confiança amb el temps. Es tracta de saber què convé al treballador i què és millor per a la Universitat. Trobar la solució més pràctica. És així de senzill. I així de complicat.

I el professorat?

Has de saber que, amb els anys, i proporcionalment, el nombre de casos provinents del professorat té un índex més alt que cap altre col·lectiu universitari. Són temes relacionats amb la docència i la recerca, però també amb relacions humans. Recordo, per exemple, el cas d’un professor que cremava encens al seu despatx i que això era molest per als companys.

I com s’arregla una cosa així?

Parlant, dialogant. Arribant a un compromís. També s’ha de saber que m’arriben casos que afecten aproximadament entre un 0’8% i un 1% del total de la població universitària. No podem pensar que es configura una visió global de la institució a partir del detall. La categoria ens indica justament el contrari: que la UdG funciona bé.

Quins destacaries com a més delicats?

D’expedients vols dir? Sobretot els d’un tipus, que són els més complicats i els més delicats, els que fan referència al règim sancionador d’estudiants. Si s’apliqués de manera taxativa la legislació que està en vigor arribaríem a uns nivells pràcticament anticonstitucionals, perquè correspon a una etapa periclitada. Quina solució hi ha en casos extrems? Recórrer a propostes de treballs socials que tenen dues virtuts: ens permeten enfortir els lligams amb entitats de cooperació i també serveixen com a exemple, per entendre millor les coses. Es regularitza l’expedient de tal manera que no hi ha una sanció que l’embruta sinó una experiència de la qual s’aprèn. Em penso que caldria regularitzar i sistematitzar aquest tipus de solucions.

I d’altres?

Les dificultats econòmiques, per descomptat. Gent que renuncia als estudis perquè no els pot pagar o gent que vol continuar però que demana un ajornament perquè, si no, no podrà afrontar la despesa. Es poden gestionar ajuts per a situacions realment greus, i també és cert que el fraccionament ja s’instal·la com una pràctica habitual.

Aquests deu anys també han servit per establir relacions amb altres sindicatures.

Per descomptat. He establert relacions amb síndics europeus, espanyols, de la Xarxa Vives d’Universitats. Ha estat profitós com a intercanvi d’experiències, per la creació de lligams, com ara la Conferencia Estatal de Defensores Universitarios. A Europa, funcionen d’una altra manera, hi sol haver un sol defensor per regió o una oficina estatal per a tot el sistema, però tant amb els síndics de les universitats dels països de parla catalana com amb les de l’estat hem treballat amb força intensitat. A dos nivells: plantejant un problema, que acaba essent debatut de manera col·lectiva; i proposant recomanacions, com ara en el cas del pagament de les matrícules, que poden servir de paràmetres en el futur per a casos similars.

Des de la perspectiva de síndic, com observes la universitat?

Potser el que s’ha acabat, el que s’està acabant, és la universitat com a escala social, com a motor d’ascens. Aquest potser és l’assumpte més delicat, el que ataca més directament la importància de l’educació. A més, les exigències són més extremes que mai: en molts casos, si no entres en el mercat laboral o si no procures tenir un cert reciclatge, els coneixements queden obsolets. Demana una dedicació constant, a vegades massa tenyida d’esperit mercantilista. En el cas de la Universitat de Girona, em penso que ha viscut diverses etapes i que, al llarg dels seus més de vint anys d’existència, ha experimentat situacions de conflicte que s’han acabat superant a partir de la col·laboració. La Universitat ho ha resistit tot i ha prosperat; tenim grups consolidats d’una gran importància. Potser hi trobo a faltar un esperit més unitari, trobar alguna cosa que ens uneixi indefectiblement, un projecte a l’horitzó.

Jo recomanaria tres coses: valor per afrontar els temps que vénen; enginy per descobrir coses noves; persistència per mantenir els ideals.

I ara? I després de ser síndic?

Durant aquests anys he mantingut la meva relació amb la docència i la recerca, tot i que ara m’agrada més investigar sobre coses que m’apassionen, sobre aspectes de la ciència que em fascinen. Per exemple, preparo cursos d’estiu sobre grans avenços científics i també faig recerca sobre les màquines a les novel·les de Jules Verne i, juntament amb Manuel Moreno, professor de la UPC, sobre Verne i el cinema. Això m’encanta.