El 16 de setembre de 2021, a l’Aula Magna Modest Prats, la professora i especialista en sostenibilitat ambiental i educació Daniella Tilbury, va rebre el títol de doctora honoris causa per la Universitat de Girona. En l’acte, la doctora Anna Maria Geli, exrectora de la UdG i padrina de la doctora Tilbury, va fer un introducció de la seva relació amb la Universitat i de la labor duta a terme per la institució: «La UdG, des de la seva creació, l’any 1991, ha estat una universitat compromesa amb la cultura de la sostenibilitat. Al llarg dels seus trenta anys d’història, ha estat activa i pionera en la incorporació del desenvolupament sostenible a la gestió, a la recerca i a la docència universitària. En el context històric de la sensibilització creixent, la Universitat de Girona va iniciar el seu desplegament acadèmic incorporant als seus Estatuts el compromís amb la sostenibilitat, impulsant la investigació per avançar en aquest camp de coneixement i valorant el paper dels estudis superiors per formar els professionals de tots els sectors en la, aleshores emergent, cultura de la sostenibilitat».

«L’any 1993, al Departament de Didàctiques Específiques es va formar el grup de Recerca en Educació Científica i Ambiental  que, aquell mateix curs, va contactar amb la https://youtu.be/1mXVd63Q1jw Dra. Tilbury perquè ella acabava de publicar un article sobre els marcs que reorienten l’educació superior cap el desenvolupament sostenible. Aquest article va marcar el canvi dels estudis universitaris cap a la sostenibilitat i va ser l’inici d’una fructífera col·laboració de la Daniella amb la UdG, amb aportacions capitals de la UdG per a la introducció a Catalunya i Espanya de la sostenibilitat en el currículum acadèmic. Justament per avançar en aquest aspecte, la UdG es va incorporar al projecte Professors Universitaris pel Desenvolupament Sostenible (UE4SD), amb 55 universitats de 33 països, liderat per la doctora Tilbury.»

Vídeo institucional de la UdG amb motiu de la concessió del títol de doctora honoris causa

En el discurs institucional, el rector de la UdG, Quim Salvi, va afegir: «Ho ha recordat la rectora Geli i em penso que convé insistir-hi. La Universitat de Girona és una institució pionera en la responsabilitat social pel medi ambient. Des del Departament de Didàctiques Específiques i el seu grup de recerca en Educació Científica Ambiental –just en els inicis de la UdG–, quan comença la relació precisament amb la doctora Tilbury, fins avui mateix, passant per un seguit d’estaments i organismes de la UdG que donen fe d’aquesta preocupació: el Departament de Ciències Ambientals, l’Institut de Medi Ambient, l’Institut de Qualitat de Vida, l’Oficina Verda, la Unitat de Compromís Social, la Càtedra de Responsabilitat Social i Sostenibilitat i molts altres, investigadores i investigadors, tècnics i personal de suport que dediquen els seus esforços a conjuntar el neguit i el deure de vetllar pel medi ambient amb una pràctica acadèmica de primer ordre.
És per aquests motius, que la Universitat de Girona figura en els primers llocs dels rànquings internacionals relacionats amb la sostenibilitat.»

Amb motiu del seu nomenament, la doctora Tilbury, va concedir una entrevista a udgent.

• He rebut molts premis en la meva carrera, però aquest doctorat honoris causa és molt particular. La connexió amb la Universitat de Girona va ser una de les primeres de caire internacional que vaig fer, i les relacions amb el seu professorat, amics després de tants anys, ha estat fenomenal: som com una família. Parlo de com l’evolució de les nostres relacions i l’evolució de la UdG en temes de sostenibilitat tenen un paral·lelisme, perquè hem tocat molt diversos aspectes de manera conjunta en aquestes dècades.  El més important de la Universitat de Girona és com va afrontar el tema, des del primer moment, a nivell educatiu. Establir, per exemple, un pla ambiental que disposi de la col·locació de punts de reciclatge en el campus o que parli del transport sostenible i públic, això és relativament fàcil de fer. Està bé, però la UdG va anar més enllà i va arribar a canviar currículums, la filosofia dels graus, va canviar la pedagogia perquè fos “experiencial”, va introduir temes locals concrets adreçats als alumnes, en lloc de parlar de conceptes més teorètics o acadèmics. És aleshores quan comencen a canviar les coses, i la Universitat de Girona va començar a fer-ho molt aviat. I ha estat una de les universitats líders en qüestions d’educació per al desenvolupament sostenible.  

¿Com s’enfoca el concepte de la sostenibilitat aplicat a l’educació? 

• Algunes universitats es van dedicar a identificar els temes de medi ambient o sostenibilitat de manera més genèrica, amb la introducció de contingut en els programes, però la Universitat de Girona ha sigut més avançada, perquè ha pensat (i repensat!) l’educació des d’una perspectiva més holística, amb visió de futur: canviar la perspectiva perquè fossin els estudiants els que poguessin imaginar un futur diferent.
  En la lliçó de la concessió del doctorat honoris causa, parlo del que anomenem climate anxiety. Hi ha molta ansietat en els temes de canvi climàtic, perquè el procés educatiu ha augmentat aquesta preocupació. N’aprenem molt, sabem moltes coses sobre el procés de degradació ambiental, i sabem que hem d’actuar, inevitablement, però hi ha pocs llocs en els quals l’oferta educativa ofereixi l’oportunitat de disposar d’habilitats des d’una perspectiva activa. Tenir habilitats per poder fer coses, desenvolupar-les més enllà del fet d’estar preocupats. I això és el que distingeix la UdG, aquest desenvolupament des les habilitats que s’estén a les distintes titulacions. És una de les universitats líders en qüestions d’educació per al desenvolupament sostenible.  
  La Universitat de Girona, des d’un principi, ha procurat marcar aquest tema amb intensitat, i ha parlat de programes educatius i d’investigació: ¿Com ho podem fer millor? ¿Com ens podem enfrontar a un futur més sostenible?

¿Què ens cal per fer front de manera efectiva al canvi climàtic?

• No ens podem refiar només de la teoria o de la lectura de documents científics i tècnics, sinó que hem de reflexionar sobre la manera d’unir de forma significativa aquesta agenda internacional amb l’acció i la participació locals.
  Hi ha moltes titulacions i cada una d’elles té una oferta especialitzada: medicina, professorat, enginyeria…. Hi ha habilitats per exercir cada professió, però cal que oferim unes altres habilitats genèriques des de la perspectiva de la consciència ambiental, aplicades a cada camp intel·lectual. Ara per ara, la consciència hi és, en tenim molta, però, ¿què passa? Vivim conscients i preocupats, perquè no sabem com fer-ho, per canviar el món. És com si ens ofeguéssim. EL que l’educació pot oferir és el pas següent: no només conscienciació i desig de dur a terme accions, sinó saber com podem treballar efectivament plegats. Saber com funcionen els canvis.

• 

• 

¿Com es planteja el futur? ¿El contempla des d’una perspectiva optimista?

• Canviar el món és una mica com aquell joc de les escales i les serpents (“snakes and ladders game”). A vegades fas passes endavant, dues o tres, i de cop, després, vas enrere, les circumstàncies et fan caure cap avall. És important que els estudiants sàpiguen que no hi ha solucions màgiques, que no hi ha res fàcil. El món és més complicat que tot això, i has d’aprendre què fer i com fer-ho per dur a terme els canvis. No solament ser-ne conscient, sinó saber com dur a la pràctica la consciència. És aquí on entra l’educació per a una societat sostenible. 
  Als anys 90, jo ja parlava de sostenibilitat i aleshores la resposta que rebia era: “I això, què és?”. O bé, en el millor dels casos: “Quan tingui temps, quan tingui diners, en parlem…”. I resulta que en tot aquest temps hem viscut una evolució increïble. La sostenibilitat no era una referència clara, però ara és aquí, i ocupa una posició central, en les polítiques, en les converses, fins i tot en la televisió o en la publicitat. És a tot arreu, com un corrent central. Potser s’ha arribat a frivolitzar, d’acord, però forma part del vocabulari normal de la gent. Hem trigat, però hem viscut una evolució molt significativa, com ha passat també en qüestions de gènere, en l’accés de la dona a llocs de responsabilitat en el món acadèmic, per exemple. Encara hi ha molt a fer, ben bé com en la sostenibilitat, però hem avançat molt.

¿Podem dir, doncs, que l’evolució de la qual vostè has estat capdavantera, ens fa albirar un demà habitable? ¿Hi som a temps?

• Sí, sí, sóc optimista. Estic involucrada en les sessions preparatòries de la COP26 de Glasglow, la Cimera de Naciones Unides per al Canvi Climàtic que es farà el mes de novembre. Ara mateix, treballo a Londres en l’organització dels textos dels acords. La perspectiva potser és que tots plegats no fem prou el que tocaria, i en part és veritat, però l’evolució és un procés lent. ¿Tenim temps, però? ¿Hi som a temps? 
  Cal ser conscients que ens veurem afectats d’una manera molt negativa, que seguirem patint, però jo no penso en termes de “desastre”; continuem amb molta esperança, amb moltes intencions de col·laborar, i a poc a poc, hi arribarem.
  No ens enganyem. Hauria estat bé que haguéssim arribat fa trenta anys als acords a què hem arribat ara, però el cert és que no estàvem prou preparats, el context social no era l’adequat. Ara, el context hi és, la consciència. Ara és qüestió de refinar els processos: el finançament, els objectius, la precisió dels índex. És clar que hi ha interessos econòmics i polítics, però, tornant a la metàfora de les escales i les serpents, hem de saber que hi ha prou escales per triar, és a dir, oportunitats al nostre abast, i també hem d’anar alerta amb les serpents que fan que rellisquis i t’aboquis al buit per tornar al punt de sortida. 
  La Universitat de Girona ha de continuar en la línia que ha establert fins ara, perquè és el moment precís per implantar totes les oportunitats que se’ns obren al davant.