A vegades, no cal moure’s dels campus per viure una experiència professional autèntica. Dos estudiants de la Politècnica, la Maria Gómez i en Jordi Tur, han quedat finalistes d’un concurs d’idees amb el disseny d’un dispositiu per evitar accidents i furts als contenidors de reciclatge de paper i cartró.

Aules, cafè, projectes, exàmens, biblioteca, passadissos, Google, treballs, hores al bar, descansos a la gespa, Moodle, pràctiques i nits sense dormir (pels motius que sigui…). No cal fer gaires equacions. La suma d’aquests conceptes té un resultat instantani: estudiants universitaris. Naturalment, però, això no ho és tot. L’existència dels universitaris no es limita a la vida que fan als campus, ja que disposen de mil i una oportunitats per estar en contacte amb el món professional gairebé des del primer dia en què posen els peus a la universitat.

És el cas de molts estudiants de la Universitat de Girona i, també, el de la Maria i en Jordi, dos alumnes de l’Escola Politècnica Superior que en l’actualitat estan vivint una experiència intensa de contacte amb el món de l’enginyeria real. Aquests dies, un sistema ideat per ells està a punt d’entrar en una fase de proves a la Comunitat de Madrid. Es tracta d’un dispositiu que té la finalitat d’evitar furts i accidents als contenidors –de tipus iglú– de reciclatge de paper i cartró. Si resulta ser el sistema més efectiu dels tres que es provaran, el disseny dels estudiants de la UdG podria acabar implantant-se en sistemes de recollida selectiva de tot el país.

La Maria Gómez (Roses, 1991) i en Jordi Tur (Eivissa, 1992) són un exemple clar de l’oportunitat – i els avantatges – que significa el fet d’estar en contacte amb la realitat de la professió que exerciran quan acabin els estudis.

Maria Gòmez

Tot va començar amb un correu electrònic. El coordinador dels estudis d’Enginyeria Mecànica va enviar la convocatòria d’un concurs d’idees organitzat per les organitzacions Recipap i Ecoembes a tots els estudiants del grau. La Maria i en Jordi es van mirar i van dir: endavant. Paral·lelament, a les classes i als exàmens, van dissenyar un pla de treball rigorós i el van seguir fil per randa amb el suport del professor Xavier Espinach. Han estat dos mesos i mig molt intensos, amb tres reunions setmanals, cercant assessorament entre experts, buscant informació a la biblioteca i… fent recerca de camp.

Sí, això vol dir examinant contenidors de la via pública, manipulant-los, experimentant pesos i forces i parlant amb els escombriaires per recollir opinions de primera mà. I sí, es van sentir observats pels vianants però això, segurament, era el que els preocupava menys de tot perquè ells anaven a totes: s’ho havien plantejat com un projecte real d’empresa.

La bona sintonia entre tots dos, la tenacitat, la seriositat i el rigor han estat les claus per quedar finalistes. Així ho creuen i estan convençuts que la perseverança ha estat vital. Com que havien treballat plegats en anteriors treball del grau es coneixien els punts forts, cosa que els donava molta seguretat: “Confiem l’un en l’altre i sabíem que respondríem”, diuen. “És un projecte en què havíem de ser constants” i, per això, es van prendre aquest repte amb una gran responsabilitat.

Un prototip secret

El seu dispositiu, les característiques del qual ara per ara són secretíssimes, ha estat escollit amb dos projectes més i se n’han fabricat una sèrie d’unitats que, en qüestió de dies, es posaran en pràctica a la via pública. La competència per arribar fins aquí ha estat important, si no ferotge, ja que hi van concórrer un centenar de projectes més, desenvolupats per equips formats per estudiants novells com ells però també per professionals autònoms i empreses amb una trajectòria en aquest sector.

A l’espera de saber si el seu projecte serà l’escollit per ser implementat a tot l’Estat, valoren l’experiència com un aprenentatge: “Hem après moltes coses. Hem aplicat els coneixements de la carrera perquè ens hem trobat amb contratemps que hem hagut de resoldre dins un calendari molt marcat”. A problemes reals, solucions reals.

La seva constància ha donat com a resultat un sistema que defineixen com a “senzill, barat, universal i segur”. Diuen que es moren de ganes “d’anar a veure el nostre prototip in situ”, mentre fan volar la imaginació esperant el moment de poder viatjar a Madrid. “No podem dir que és com un fill però sí que és un disseny nostre i ens fa molta il·lusió”, conclouen.

Jordi Tur

Resposta a un problema social

En els últims anys, l’augment dels furts ha fet que cada vegada es reculli menys paper i cartró dels contenidors de reciclatge instal·lats a la via pública. Aquest problema social, incrementat per la crisi econòmica, s’agreuja pel fet que en algunes ocasions els infractors han resultat ferits en l’intent d’endur-se material. Els contenidors “iglú” tenen forma de campana o d’ortoedre i el seu contingut es buida per la part superior. Actualment, alguns es poden manipular des de l’exterior mentre que els que no són de fàcil accés pateixen sabotatges que els deixen malmesos o inoperatius. Per tant, en l’actualitat, els contenidors són accessibles i vulnerables, fet que limita la seva funcionalitat.

Tot plegat és el que ha motivat Recipap –empresa del servei de recol·lecció, classificació, distribució i venda de productes fabricats amb paper i cartró reciclats– i Ecoembes –organització sense ànim de lucre dedicada a la recuperació d’envasos a tot l’Estat– a llançar aquest concurs d’idees amb l’objectiu de pal·liar la situació. Finalitzat el període de proves, els responsables del concurs avaluaran els resultats dels tres sistemes finalistes i n’escolliran un per implementar-lo a tots els contenidors.

I què busquen? Doncs tot allò que la Maria i en Jordi han procurat per al seu prototip: que sigui universal i es pugui aplicar a tots els contenidors iglú del mercat; que sigui segur i no suposi cap perill, ni per a usuaris ni per a infractors; i que tingui uns costos de fabricació raonable, entre altres aspectes. “Vam pensar una solució tenint en compte la fisonomia del cos humà i les seves limitacions. Ens havíem de posar a la pell de les persones que roben cartró per poder idear com bloquejar la seva acció de manera segura”, expliquen. No poden donar gaires detalls més enllà que és un mecanisme senzill i econòmic fabricat amb elements reciclables i apte per a totes les mides de contenidors. Justament, pensen que els poden haver premiat la senzillesa perquè, segons ells, “la senzillesa de les coses és el que funciona millor”.

Si la Maria Gómez i en Jordi Tur resulten guanyadors amb la seva proposta s’enduran un bon reconeixement però, sobretot, la gran experiència d’haver solucionat un problema social amb una proposta de disseny real sorgit de les seves bones idees. I això, entre altres coses, ha despertat la seva vocació emprenedora. Tot plegat, des de la Universitat.