El juny de 2013, Thomas Ridley Sharpe, més conegut com a Tom Sharpe, el reconegut novel·Lista de “Wilt”, moria a Llafranc. Va llegar a la Dra. Montserrat Verdaguer els seus papers personals, i diversos materials, com ara fotografies i màquines d’escriure, amb la voluntat d’establir el fons d’una Fundació a Palafrugell i amb l’encàrrec d’escriure la biografia de l’escriptor. El setembre de 2015, la Dra. Verdaguer va decidir donar a la Universitat de Girona uns 1200 llibres de la biblioteca personal de l’escriptor britànic i els manuscrits originals de la seva producció literària perquè siguin utilitzats per a la docència i la investigació. La biblioteca personal està integrada essencialment per obres de literatura anglesa contemporània, amb una important presència d’autors de referència per a ell, com ara P. G. Wodehouse, Evelyn Waugh o John Buchan, així com per les seves obres publicades i les corresponents traduccions a diverses llengües.
La part documental està formada pels manuscrits originals de les seves obres, amb les diferents versions i esborranys, i els guions de les adaptacions cinematogràfiques i televisives de les seves novel·les, tots ells amb anotacions manuscrites de l’autor. Aquest fons permetrà als investigadors aproximar-se, a partir dels documents originals, a la figura i l’obra d’aquest escriptor britànic, especialitzat en el gènere de novel·la humorística.
El fons amplia l’important cabal de documentació que s’aplega en els ons especials de la Biblioteca. La Biblioteca els gestiona, custodia i difon des de fa 20 anys i s’hi apleguen col·leccions de personatges rellevants de la vida pública i intel·lectual, la ciència, la història, la filosofia i les humanitats amb l’objectiu de posar-los a l’abast de tothom per millorar l’accés al coneixement i la investigació.
La relació dels Fons és la següent:
Prudenci i Aurora Bertrana, Manuel Brunet, Josep Danés, Josep Ferrater Mora, Joaquim Franch, Joaquim Nadal i Farreras, Josep M. Nadal, Lluís Pallí, Raimon Panikkar, Modest Prats, Josep Maria Puig Salellas, Sánchez-Babot, Lluís Santaló, Christopher Small, Robert Brian Tate, Frederic Pau Verrié, Jaume Vicens Vives, Pierre Vilar, Fons Antecessores (literatura jurídica), Fons per a la Història de l’Educació (M. Antònia Canals, Ramon Canals, Josep Pallach, Bartomeu Sigalés, Jordi Verrié, Salomó Marquès. Magisteri Exiliat de Catalunya), Fons Nucli Paulo Freire, Fons d’Estudis Marítims, Fons ICHN (Institució Catalana d’Història Natural), Fons de la Càtedra de Promoció de la Salut, Fons GRAMC.
En paraules del Vicerector de Política Acadèmica i Docència, Dr. Francesc Roca, “la Biblioteca, una de les més considerades i amb més prestigi de l’Estat, té certament el privilegi de comptar amb tot aquest material, l’horitzó del qual avui eixamplem amb un llegat de primer nivell, gràcies a la confiança de la persona que és marmessora de l’herència de Tom Sharpe, la doctora Montserrat Verdaguer, i de l’ajuntament de Palafrugell. No deixa de ser curiós que manuscrits i originals del gran escriptor anglès acabin en una universitat. Molts de vostès deuen haver llegit Wilt, els cinc llibres d’aquesta història estrambòtica i hilarant, i potser també Fart de Llop. En aquest cas, convindran amb mi que el retrat que Tom Sharpe fa de les universitats no és precisament agradable. Sobretot per a molts rectors i degans que, per descomptat, no tenen res a veure amb nosaltres”.
Acte de donació del Fons Tom Sharpe a la Biblioteca de la UdG (Fina Molas)
“Sharpe descriu, amb un humor que va més enllà en l’obvietat i el llenguatge directe que el dels seus mestres i col·legues – des de Chesterton a Saki, passant per Wodhouse i Evelyn Waugh – el dia a dia de la universitat i d’altres institucions educatives. Rere la broma i el sarcasme, hi ha una crítica cruel, rabiosa i ferotge del sistema universitari britànic, de la hipocresia i la grandiloqüència. Ell mateix, que havia patit una infantesa difícil i que va estar a la presó a Sudàfrica, comentava que havia pres més entre reixes que no pas enmig de la sofisticació de Cambridge”.
“Per això deia que és curiós que, ara, aquest llegat descansi en una Universitat. La nostra. Espero i desitjo- i ho sé del cert – que la seva memòria es mantingui en aquest convent medieval amb tanta cura com té la sanitat catalana dels seus malalts. Des de Llafranc, Sharpe la considerava de les millors del món i em penso que també hauria pogut escriure el mateix de la Biblioteca de la UdG”.
“És un final divertit – i seriós, pel que fa al llegat, per descomptat – que em penso que hauria satisfet al gran provocador que era Sharpe. La novel·la de campus – que és tot un gènere – té exemples notabilíssims, des del Pnin o el Foc Pàl·lid de Nabokov, fins a l’Oxford que retrata Javier Marías, passant per casos tan destacats com el de David Lodge, Roth o Tom Wolfe. Tom Sharpe n’és un eminent representant que hi afegeix (com Lodge) l’acidesa de l’humor, el tret més significatiu de l’ànima humana. Som humans perquè riem i perquè ens riem de nosaltres mateixos. Les bogeries protagonitzades per Henry Wilt – i molts altres dels mons imaginats per Sharpe – tindran una excel·lent acollida en aquestes sales”.
"No deixa de ser curiós que manuscrits i originals del gran escriptor anglès acabin en una universitat". Francesc Roca, Vicerector de Política Acadèmica i Docència.
En el Fons Sharpe hi ha uns 1200 llibres de la biblioteca personal de l'escriptor i els manuscrits originals de la seva producció literària
Deixa un comentari