Anna Maria Geli, exrectora de la UdG, reconeix que “la realitat ha superat la imaginació, perquè la Universitat de Girona ha crescut des del projecte inicial de 6 facultats i 12.000 estudiants fins als 9 centres actuals, amb uns 16.000 estudiants. Les dimensions d’ara responen a les dimensions del territori gironí, i encara podria créixer una mica si ens comparem amb els estàndards universitaris de les regions europees”. Molts no imaginaven com seria la Universitat al cap de 25 anys, perquè, com afirma Rosa Picola, “es tractava de viure el present”.

Carles Abellà fa valer el seu optimisme “respecte a la societat gironina en general i el personal de la UdG en particular” i assegura que el que es cercava aleshores “era el model de ciutat universitària”.

“No em podia imaginar el desenvolupament, l’estructura, els edificis i la vitalitat actuals”

Joan Miró confessa que “calculava que el nostre primer curs podíem tenir entre cinc mil i set mil estudiants. En pocs anys van ser tretze mil. M’imaginava una universitat que consolidaria els estudis que llavors existien i que fomentaria la recerca i la transferència de coneixement d’acord amb les pautes que coneixíem i que passaríem a protagonitzar. No em podia imaginar el desenvolupament, l’estructura, els edificis i la vitalitat actuals”.

Miquel Martin també reconeix que “en algunes coses no em podia imaginar que avancés tant”, però en canvi considera que, “ tampoc no em podia imaginar que després de 25 anys encara no hauríem estat capaços de resoldre molts del problemes que teníem aleshores i que encara arrosseguem”.

Debat sobre els estudis universitaris a Girona

Era difícil, en aquell moment eufòric, calcular què podria succeir en el futur. “¿Algú imaginava els graus?”, es pregunta Josep Serra. “¿Algú imaginava els quatre anys descrits en el Pla de Bolonya per titulació i, en conseqüència, la desaparició de les diplomatures?”. És el que també pensa Josep Arnau: “No podíem pensar, ni de bon tros, en la implantació de noves carreres, l’ampliació dels campus, o en el grau de la repercussió socioeconòmica a la ciutat i les comarques”.

Per a moltes de les persones que van treballar en el projecte universitari, com Antònia Boix, “es tractava de contribuir a crear una universitat d’excel·lència i poder dotar-la d’una biblioteca a l’altura d’aquesta fita.  Aquell equip rectoral i gerencial em van donar tot el seu suport. Sempre elogiaré la seva complicitat en aquesta fita. Era un equip fort que va haver de començar- ho tot quasi de zero”. Fer una universitat diferent. Aquest és el desig que formula Salomó Marquès: “Sense els desavantatges de les grans universitats com la Universitat de Barcelona o la Universitat Autònoma de Barcelona. La volíem de dimensions humanes, amb una relació ben directa entre el professorat i l’alumnat; amb una oferta digna d’estudis, ben escollits i que, en alguns casos, provoqués que universitaris d’arreu del país vinguessin a estudiar a la UdG per la categoria científica dels seus estudis. En aquell moment pensàvem, per exemple, en els estudis d’Història de la Llengua amb professors de la vàlua de Modest Prats i Josep M. Nadal. Mirant enrere crec que aquell somni ha anat per uns altres camins. També la imaginava més oberta, més social i més crítica, i no tan preocupada pels aspectes econòmics i administratius”.

Les Àligues 1960 Fotografia Josep Buil Mairal CRDI

“Si ens apropem al campus de Montilivi podem veure els edificis de nova planta que s’hi han aixecat. L’ambient estudiantil ha envaït la ciutat i ha contribuït al creixement de Girona”

Per a Montse Planellas, que ha estat treballant per als estudis universitaris de Girona des de 1973, “al llarg d’aquests darrers 25 anys hi ha hagut un creixement espectacular, que s’ha materialitzat en un increment de llocs de treball en les plantilles de PAS i professorat i en la construcció i rehabilitació d’edificis. Només cal passejar pel Barri vell de Girona i contemplar la restauració d’edificis. Si ens apropem al campus de Montilivi podem veure els edificis de nova planta que s’hi han aixecat. L’ambient estudiantil ha envaït la ciutat i ha contribuït al creixement de Girona. Les aspiracions d’una universitat a Girona, a l’inici, eren més modestes, però la volada de l’àliga ja no s’atura”. Francesc Ten tampoc no imaginava una universitat “amb la dimensió actual: la quantitat d’estudiants que hi han arribat a passar, la quantitat de titulacions, edificis, instal·lacions i la grandària del sistema UdG que ha arribat a ser. Em refereixo a allò que, a vegades, n’hem dit grup UdG, que abraça des del Parc Científic a les escoles adscrites, les associacions i, sobretot dues coses més: la petja territorial i la petja personal que ha sabut impregnar durant els anys que els estudiants hi ha passat”.