Quan el gener de 2022, la doctora Mariàngela Vilallonga va deixar la docència a la Universitat de Girona, feia 48 anys que hi ensenyava llatí. I no solament llatí, sinó literatura, humanisme, devoció per la llengua i la tradició cultural. Segons ella mateixa va calcular, eren 17.520 dies de treballs i esforços, transmetent a diverses generacions d’estudiants “el privilegi de llegir i rellegir els clàssics”, des de la seva època inicial, als anys ’70 al Col·legi Universitari de Girona fins al mestratge que va exercir a la UdG, en la qual va ser catedràtica des de 2003 i directora, des de 2004, de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent.

Tot això, i molt més, es va fer explícit en la “lectio ultima” que va dictar el 4 d’abril a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, en el primer acte que s’hi feia sota el nom de Sala Pep Nadal.  Més enllà de la seva dedicació, lloada per la doctora Mita Casacuberta, i de la seva implicació amb la Universitat, que va ressaltar el rector Quim Salvi, la figura de la doctora Vilallonga és un elogi de les humanitats i de l’humanisme, en atenció tant a la seva activitat docent i de recerca (sobre la literatura llatina i la vigència dels clàssics en el Renaixement, sobre la literatura catalana i el seu llegat, sobre el paisatge i la literatura) com al seu tarannà i la seva voluntat de divulgació de la cultura.

En la seva última lliçó, en el decurs de la qual el rector va anunciar que accedia a la condició de professora emèrita de la UdG, va construir un esplèndid relat sobre la necessitat de tenir present el llegat dels clàssics, a partir d’exemples de la història de la literatura en què es valorava – tal com ho fan les abelles, que recullen el nèctar de les flors i el converteixen en mel – la transmissió del coneixement i l’assoliment de noves fites. L’amor, la dedicació intensa i l’exercici de la “pietas” són les eines, va dir la doctora Vilallonga, per viure i vèncer les inquietuds.

Va afegir que guardava les fitxes de tots els seus alumnes i que “conèixer la tradició és indispensable per avançar”, amb la voluntat der ser “la baula de resistència de la transmissió de la cultura i les llengües clàssiques”.

En acabar l’acte, Mariàngela Vilallonga va rebre un ram amb el llorer, de reminiscències llatines, i un ginkgo biloba, per tal que recordés l’arbre de la mateixa espècie que ella tantes vegades ha glossat i que és al claustre de la Facultat de Lletres.