Com va començar Alumni UdG?

La primera associació d’aquest tipus que va existir es deia PostScriptum, però va tenir poca incidència fins que a instàncies del Consell Social es va crear Alumni. Gràcies a la primera junta, amb molts membres de la qual continuem treballant, es va iniciar un nou procés, més ambiciós.

Què preteneu amb Alumni?

Seguim una línia clara marcada per la junta anterior. A dia d’avui, Alumni és una associació més de la Universitat. La nostra pretensió és ser tota una altra cosa. Pensem que la mateixa UdG hauria de donar un impuls a l’associació, a través del vicerectorat corresponent i del Consell Social, perquè, de fet, hem de suposar que tenim una característica singular: som exalumnes. I aquesta circumstància va més enllà del dia a dia de la institució. D’alguna manera, com passa amb la resta d’associacions d’alumni de les altres universitats, som part de la Universitat. Tots i tothora.

Creieu que l’estudiant acaba els seus estudis amb la consciència de ser exalumne de la UdG?

En el sentit que se’n surt orgullós? Jo crec que sí, que es dóna aquest sentiment de pertinença, amb casos particulars, és clar. Fins i tot veiem que passa amb estudiants que n’hagin pogut sortir menys satisfets de forma immediata, i que després s’adonen de la importància que té “redescobrir” la Universitat. Però encara queda molt per treballar, tant en el sentit de més implicació com de més quantitat d’estudiants que sàpiguen que hi som i que vulguin apuntar-s’hi.

Com penseu que es pot gestionar aquesta “implicació”?

L’estudiant hauria de saber que hi ha alumni des del “moment zero” que trepitja la Universitat. Ha de saber què fem i com se’n pot beneficiar quan li toqui ser exalumne. I tots n’haurien de formar part des del minut 1 del seu comiat de la Universitat. A la graduació de la primera promoció de Medicina, per exemple, hi teníem muntat un punt d’informació. Ens haurem d’anar engrandint amb iniciatives així, per tal que el coneixement dels alumni sigui universal.

Quins objectius més immediats teniu?

Aquest mateix que et deia, de fer-nos conèixer. Més enllà de les activitats que organitzem (visites culturals, contactes amb empreses, ampliació de coneixements científics…), jo crec en un model mixt en què tinguem l’ajut de la Universitat (logístic i institucional) però amb una gestió que la duguem a terme nosaltres. En certa manera com es fa a les altres universitats, com ara la UPC, que en va ser capdavantera. Ara tenim uns 240 socis i ens mantenim amb les quotes. Però convé que hi hagi més incardinació amb la Universitat. Ara tenim una plaça al Consell Social, amb veu i vot, i això ja és prou significatiu, però hauríem d’aprofundir en assumptes com la cerca de feina a través d’una borsa de treball específica o amb programes concrets de monitoratge. Cal també intensificar l’organització de xerrades i conferències perquè en els centres de la UdG se’ns conegui més, i aconseguir que els de dins siguin els primers prescriptors.

Marc Vicens, 2014.