Pagues només 125 euros al mes, tot inclòs, i et compromets a fer tasques de voluntariat durant 150 hores en tot un curs. Es tracta de compartir pis, com tants estudiants, però amb el compromís de dur a terme tasques de mediació comunitària, d’ajudar els veïns, d’estar pels infants en entorns  desprotegits, de col·laborar en l’articulació de l’espai públic. Aquest és el repte que proposen l’Oficina Local d’Habitatge i l’Àrea d’Integració i Convivència de l’Ajuntament de Salt, a través de l’Oficina de Cooperació de la UdG.

Per parlar-ne, Udgent es troba amb dos dels estudiants que el curs 2016-2017 han participat en l’experiència. Són Joan Grasa, 21 anys, de Les Planes d’Hostoles; i Aleix Bargalló, 25 anys, de Malgrat de Mar. El primer estudia Enginyeria Mecànica i el segon Dret. Tots dos estan al quart curs i duen a terme el Treball de Final de Grau. El tercer company, Esteban García Llorca, que no ha pogut assistir a l’entrevista, és de Torelló i fa primer d’Enginyeria Elèctrica.

Com us vau assabentar de l’existència del pis solidari?

Joan Grasa – Jo, a través d’un correu de l’Oficina de Cooperació.

Aleix Bargalló – En el meu cas, per les notícies de la web de la UdG.

I us va interesar de seguida?

AB – Jo treballava a Girona, però no podia disposar de pis. De fet, tots dos, anàvem i veníem cada dia de casa, amb el que això suposava d’incomoditats. La possibilitat d’accedir a aquest pis, a més, s’intensificava per la labor solidària.

JG – La gràcia és que, per casualitat, una amiga comuna, quan ja ens havien concedit l’habitatge, ens va dir que viuríem junts. Fins aleshores no ens coneixíem. Jo havia dut a terme accions solidàries, com una estada a camps de refugiats a Grècia, i d’altres exemples de voluntariat, fent de reforç per a estudiants d’ESO.

AB – No ens coneixíem, no. Jo vaig entrar al pis, que és al carrer Pacheco, a prop del Mercat Municipal, a tocar del local de Caritas, el mes de juliol. En Joan va arribar el setembre.

Quines accions heu hagut de dur a terme?

JG – Com diu la convocatòria, relacions amb la gent immigrada, amb els infants, sobretot, que viuen en un barri amb dificultats. Nois i noies que tenen problemes a casa, per qüestuones econòmiques i d’integració, és clar, amb notables mancances.

AB –L’ajuntament ja tenia el pla dissenyat, amb monitors i amb el pla de garantia juvenil, també amb participació d’alumnes d’educació que hi fan pràctiques. Ens hi vam afegir, amb tasques com ara “Juguem”, per dinamitzar els patis de les escoles, les places, el casal. I també l’“Espai lector”, que tant servia per enfortir el procés de lectura com de reforç escolar.

JG – Vam estar un mes a prova. En el meu cas, més centrat en l’espai lector, de 5 a 7’30 de la tarda, dos o tres cops per setmana.

AB – Sí, jo, en accions més de carrer, o al casal. Al final del curs, es redacta una memòria on constates el que has fet. És una experiència que dura un curs escolar, sense possibilitat de repetir. L’Ajuntament ofereix el pis i l’Oficina de Cooperació gestiona la col·laboració.

Aleix Bargalló i Joan Grasa, al claustre de Sant Domènec

I com va anar la vostra convivència personal?

JG – Jo no havia compartit mai pis amb ningú. L’Aleix, sí. Però, és clar, aquí es donaven circumstàncies molt diferents. No hi havia cap control efectiu de les institucions en el dia a dia, ens autogestionàvem, per dir-ho així.

AB –Amb unes pautes comunes, com a tots els pisos d’estudiants: neteja per torns, per zones, les tasques diàries, el menjar. Però amb la diferència que just ens coneixem quan hi entrem.

JG – Diguem que, en no haver-hi una confiança d’entrada, teníem més cura en les relacions. Al principi, sobretot, amb més formalitat. A més, les expectatives de cada un de nosaltres eren diferents, per edats, per carreres, per tarannàs.

AB –Coincidíem a l’hora de sopar. En Joan tenia el costum de fer sovint un plat per a tots, un arròs o una pasta, i aleshores compartíem les experiències. Això sí, cal dir que era un pis molt tranquil. Mai no hi vam fer cap festa.

JG – Exacte. No era el típic pis d’estudiants.

AB – Teníem una tele, però no la vam fer servir mai.

JG – Jo tocava la guitarra, però eren comprensius

AB – Això sí. Tancàvem la porta i no el sentíem.

Si es donés el cas, repetiríeu l’experiència?

JG – I tant. Perquè a nivell personal és bestial. No és el mateix que t’ho expliquin o llegir-ho en un llibre que experimentar-ho en la realitat. A més, en el meu cas, en bici estava a 20 minuts de Montilivi.

AB – Jo em desplaçava en bus, la línia de Santa Eugènia, i m’era una mica més dificultós. Potser demanaria que el pis estigués més al centre, però també estic d’acord que, en el que és fonamental, es tracta d’un projecte molt enriquidor. Et suposa un canvi de perspectiva radical. Et coneixes a tu mateix. .

JG – Jo he après molt dels nanos, en l’espai per llegir, en els moments de compartir les seves vivències.

AB – Em sembla que l’oportunitat de compartir aquest pis s’hauria de donar a conèixer més, hauria de tenir més ressò.

Quins projectes teniu, a nivell personal?

AB – He treballat en un despatx d’advocats i en centres de l’administració. Ara, estic a l’Ajuntament de Caldes.

JG – Jo, a Figueres, en una empresa d’enginyeries renovables. També participo al casal del poble. L’Esteban, ell encara continua estudiant.