Les obres de Ricardo Bofill i Carles Ferrater, des d’un llenguatge únic i personal, tenen en comú una metodologia pròpia, basada en el coneixement profund de la història, però també, en l’ús dels processos geomètrics que van començar a aplicar a les seves primeres obres caracteritzades per la imaginació, la curiositat, la recerca i l’experimentació, com La ciutat a l’espai, 1970 o La ciutat instantània, feta a Eivissa el 1971.

Des dels seus despatxos professionals, multidisciplinaris, han donat resposta, al llarg de més de quatre dècades de professió, a tot tipus de projectes, i s’han reinventat contínuament. Dues maneres diferents d’abordar l’arquitectura i alhora coincidents en les referències, la cultura, els ambients i el país que tenen en comú.

Ricardo Bofill, davant la impossibilitat de resumir la seva obra, va proposar una visió fugaç a través de 70 imatges d’una selecció dels més de 1000 projectes construïts arreu del món, tots ells emmarcats dins una estructura de pensament comuna, en un intent de no voler aconseguir un estil concret. Per la seva part, Carles Ferrater va impartir una “petita classe de projectes”, il·lustrada per les obres realitzades i ordenades cronològicament, que formen part d’una producció arquitectònica que parteix d’un “corpus teòric”, de geometries complexes , flexibles i obertes”. Una eina que li permet sondejar la tradició cultural dels llocs o paisatges on intervé i donar resposta al que anomena “les quatre potes de la taula d’arquitectura”: el lloc/ paisatge, el programa/sistema, la llum/espai i la materialitat/construcció, sense oblidar una cinquena pota invisible, el temps.

Per Ricardo Bofill, inventar l’arquitectura és inventar un procés en l’intent de trencar amb l’estil. Les seves referències varien en funció de les èpoques i van des de Gaudí fins a l’arquitectura clàssica del Renaixement italià: Palladio, Michelangel o Borromini. Ferrater va citar Schindler, Neutra o Whrigt, com els seus referents, així com Coderch, un dels seus mestres propers, reconeixent que els seus projectes s’han fet cada cop més abstractes, tot recuperant la figura de Mies van der Rohe.

“L’escola pot potenciar el moment màgic de la creativitat, quan crea l’ambient i les circumstàncies perquè sigui possible”.

Els dos ponents, dirigint-se als estudiants del Màster en Arquitectura MARQ, van animar-los a ser creatius i a gaudir del treball. Ricardo Bofill es va referir a aquell “moment màgic” en què es perd la noció del temps quan es produeix una cosa nova que no existia abans. “L’escola”, va dir, “pot potenciar aquest moment quan crea l’ambient i les circumstàncies perquè sigui possible”.

Ferrater va parlar del risc intel·lectual que suposa l’acte creatiu, que requereix de totes les hores del món. Els projectes han de tenir la seva justa mesura, com els de Coderch, i per tant assumir que el risc és màxim.

El futur de l’arquitectura, Bofill el va apuntar cap a la internacionalització, assenyalant l’Índia i la Xina com dos dels destins amb més possibilitats de futur per als arquitectes: pel seu potencial demogràfic i econòmic. Carles Ferrater, per la seva part, va insistir en la necessitat que, malgrat la globalització i els canvis en les estructures professionals dels despatxos, s’ha de mantenint el que és essencial de l’ofici, on han de prevaldre els aspectes de l’arquitectura de sempre.