El cicle ha consistit en una sèrie de cinc conferències magistrals i en una sèrie de quatre debats. Les conferències magistrals s’han fet al vespre, al centre de Girona, en concret, al Mercadal, seu de la Fundació Innovació i Formació. La raó de fer-les al centre de Girona ha estat, naturalment, acostar el cicle a la ciutadania gironina. La primera, la lliçó inaugural, va ser a càrrec de Montserrat Guibernau, catedràtica de la Queen Mary University de la Universitat de Londres. A partir de llavors, durant quatre dimarts seguits al matí hi va haver un debat en alguna de les facultats de la universitat i a la tarda, una conferència magistral per part d’un especialista internacional sobre la mateixa qüestió que s’havia discutit al matí. En els debats sempre hi van prendre part dues persones que van defensar la postura del “sí” i dues que van defensar la del “no”. El que interessava, doncs, no eren pas les conclusions, sinó les raons, els arguments.

El primer debat es va fer a la Facultat de Lletres i va girar al voltant de la qüestió sobre si avui dia té sentit parlar d’identitats nacionals. Hi van participar els professors Félix Ovejero (UB), Manuel Cruz (UB), Ferran Sáez Mateu (URL) i Neus Torbisco (UPF). Al vespre, el professor Michel Seymour, de la Universitat de Montreal, va incidir sobre el mateix tema. El segon debat es va centrar en el problema de si els catalans haurien de poder votar sobre una possible secessió respecte d’Espanya. Atès que la qüestió era sobretot jurídica i política, va tenir lloc a la Facultat de Dret, al campus de Montilivi. D’altra banda, en aquest cas, tots els participants en el debat van ser professors d’universitats i professionals de fora de Catalunya. En concret, Ignacio Sánchez-Cuenca (Universidad Carlos III), Javier Pérez Royo (Universidad de Sevilla), Tomás de Domingo (Universitat d’Elx) i Miguel Ángel Quintanilla Navarro (FAES). El motiu d’aquesta elecció és que a Catalunya ja hi ha un consens molt ampli sobre si els catalans haurien de poder fer un referèndum d’autodeterminació, o no. En canvi, a les universitats espanyoles, n’hi ha força menys. La conferència del vespre la va fer Michael Keating, professor de la Universitat d’Aberdeen, sobre el procés escocès.

El tercer debat va abordar la qüestió econòmica: seria un mal negoci, la independència? Hi van prendre part Miquel Puig Raposo (CSUC), Elisenda Paluzie (UB), Clemente Polo (UAB) i Francesc Granell (UB). L’economista de la Universitat de Tufts (EUA) va impartir llavors una conferència sobre l’economia política de les fronteres. El quart debat es va fer al voltant d’una pregunta ben directa, ben senzilla i ben complexa: “Independència de Catalunya, sí o no?”. El van protagonitzar Santiago Vidal (jutge), Josep-M. Terricabras (UdG i eurodiputat), Victòria Camps (UAB) i Joaquim Coll Amargós (UB). Va tenir lloc a la Facultat de Ciències de l’Educació, mentre el Tribunal Constitucional admetia el recurs del govern espanyol i, per tant, suspenia el procés participatiu del 9N. El cicle es va cloure al vespre, cinc dies abans de la cita amb les “urnes participatives”, amb una conferència sobre la situació del procés català a càrrec del president del CATN, el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer.

Em sembla que es pot dir que el cicle ha estat un èxit. I això per motius diferents. En primer lloc, perquè l’assistència i la resposta del públic al qual anava adreçat el cicle ha sigut més que notable. En tots els actes hi va haver força gent i en alguns d’ells, moltíssima. Val a dir que totes les activitats van ser difoses en streaming i anunciades en portada a l’edició digital del diari ARA. És a dir que, a més de la gent que va assistir presencialment als actes, molta altra més gent els va seguir per internet. Per posar un exemple, l’últim debat, va ser seguit a la xarxa per més de mil dues centes persones. També és molt destacable l’activitat que el cicle ha generat a les xarxes socials: més de mil tuits amb el hashtag del cicle.

Cal estar contents també de la qualitat dels actes programat, especialment dels debats. Val a dir que la decisió de programar els debats al matí i en seu universitària i les lliçons magistrals al vespre i en un lloc obert a la ciutat va ser molt meditada. Sabíem que si ho fèiem al revés, si posàvem les conferències al matí en seu universitària i els debats al vespre, encara hi vindria més gent, especialment als debats. Però aleshores corríem el risc que els debats no tinguessin el rigor acadèmic necessari, o que es convertissin en un esdeveniment polític. Les qüestions que es debatien eren punyents i es partia d’una divisió d’entrada entre ponents. Però la correcció i la voluntat argumentadora va ser sempre la nota dominant. Si algú ho vol comprovar, tots els actes van ser gravats i encara estan penjats en el web del cicle: www.udg.edu/elprocesadebat

Finalment, crec que hem d’estar contents per la iniciativa mateix. En cap altra universitat catalana hi ha hagut unes jornades com les que s’han fet a Girona. En aquest sentit, la UdG ha contribuït d’una manera clara a millorar dos estats de coses. En primer lloc, a prestigiar la discussió acadèmica sobre uns assumptes tan vius com la identitat nacional, el dret a decidir o la independència. Malauradament, massa sovint, a casa nostra, aquest tipus de qüestions, possiblement perquè són tan vius, no entren adequadament a l’acadèmia; es queden a les places, als platons de televisió o a la barra del bar. I, tanmateix, es tracta de qüestions intel·lectuals de primer ordre. En segon lloc, la UdG ha contribuït a mantenir la discussió sobre els aspectes clau del procés sobiranista en un moment que el país reclamava vivament debat, intel·ligència, raons. Per tots aquests motius, com dic, ens en podem congratular.