Genís Roca és un reconegut especialista en transformació i estratègia digital. En la seva activitat ajuda a les empreses a entendre els canvis tecnològics en clau de negoci i les acompanya a explorar noves oportunitats empresarials. És considerat un dels espanyols més influents en Internet per la seva capacitat d’interpretació dels canvis tecnològics i socioeconòmics. Acumula més de 25 anys d’experiència en creació de projectes a Internet, direcció d’empreses i exploració del potencial de les xarxes. Antic alumne de la Facultat de Lletres, va ser el convidat a pronunciar la lliçó inaugural del curs – “La crisi digital. El paper de la informació en la construcció d’un nou contracte social” –, presentat per la doctora Anna Maria Garcia.

¿Què opines de l’actual moment de la Universitat?

Jo crec que la Universitat no va bé, per diversos motius. La societat està canviant, però no em preocupen tant els mètodes pedagògics com el fet que estem de debò davant d’un canvi d’era en termes històrics. Hi ha molts indicadors que ho apunten.

¿En quin sentit ho afirmes?

Estem en la transició cap allò que podem anomenar “edat de la informació”. Em penso que ens falta tenir una perspectiva d’uns vuitanta anys, com a mínim, i ara tothom es pensa que els canvis s’han de produir en set o vuit anys. De fet, en portem uns trenta, en aquesta etapa, però encara no tenim prou capacitat per mesurar-ne l’abast. Això sí, hem de dissenyar un nou contracte social. Un nou contracte que els humans negociem cada set-cents anys: com es reparteix la riquesa, la propietat, l’energia, com organitzem l’espai on habitem. El fet digital modifica de soca-rel el que hem viscut fins ara: genera un atur que serà insostenible i crea uns processos de mecanització increïblement destructius quant a llocs de treball. Això requereix una nova manera d’enfocar les relacions socials.

D’esquerra a dreta: Josep Gordi, Genís Roca, Anna M Garcia, Francesc Roca. Inaguració de curs de la Facultat de Lletres, amb (foto Fina Molas)

¿I com es fa?

Les opcions laborals que jo tenia en el món de la informàtica no eren opcions possibles per al meu pare, posem per cas. Les opcions del futur seran per als meus fills, potser, però no pas per als meus coetanis. S’envia gent a l’atur, aquesta nova era crea aquest atur i, en un estat de benestar on augmenta l’esperança de vida enormement, ¿què succeirà?. Un estat en fallida, ¿com ho farà per garantir els mínims necessaris? En la Revolució Industrial, els que no tenien feina es morien. Era així de cruel. Vivim en una societat on l’estat s’ha ocupat de nosaltres – al llarg de la segona meitat del segle XX –, però ara l’estat no t’ho garanteix. ¿Com funcionava aquest model? En una economia de mercat com la nostra, posem que necessito 1500 euros al mes per funcionar en termes de subsistència. Amb dificultats, és clar, però posem, per entendre’ns, aquest paràmetre. És el fungible indispensable. Ofereixo el meu esforç i algú em dóna 1500 euros. Això s’està trencant. Ara ofereixes el mateix esforç i en reps 900. És del tot insuficient per operar. ¿Què puc fer? Primer, he de revisar el meu consum; en segon lloc, revisar el meu esforç. L’he de maximitzar. Em preparo per viure amb menys però tot i així necessito 1200 euros i no hi arribo. Necessito trobar maneres de guanyar més. I no pas necessàriament amb treball sinó potser amb altres fórmules, com ara lloguer una habitació de casa….

Bé, ¿però i allò que et preguntava al començament de la Universitat?

Sí, sí. Ara hi vaig. ¿En quin moment ens hem despistat i en lloc de preparar la gent per desenvolupar-se en societat els hem començat a preparar en uns paràmetres perversos, per a un lloc de treball concret i delimitat? Aquest lloc de treball no hi tornarà a ser. Has de ser, com a Universitat, prou flexible per canviar tantes vegades com faci falta de plans. La Universitat, a mi, la UdG, per exemple, fent Prehistòria, em va ensenyar a pensar abans que desenvolupar una feina. Quan estudies estàs endreçant una manera d’interpretar la realitat. Aquestes interpretacions són les teves eines per afrontar els reptes. La gent que surt de la Universitat no tenen un lloc de treball delimitat, allò que en diem “sortides professionals”, sinó una xarxa de relacions, una actitud per desenvolupar-te. Així ho veig.

Genís Roca (foto Fina Molas)

¿I la Universitat té mecanismes per canviar?

La Universitat, com a concepte, és medieval. És el rei que firma l’acreditació del coneixement. Jo, per exemple, sóc arqueòleg perquè el rei ho va firmar. Però, a veure, jo ara sóc ben diferent d’allò que va firmar el rei. ¿M’entens? Vull dir que necessitem un aval en termes de credibilitat. L’estat utilitza històricament el mètode de l’acreditació per estructurar els llocs de treball, el funcionariat. I si tot el que ofereixes és això, acabes essent una franquícia de l’estat que certifica. En el gruix dels usos professionals, si no en saps te n’ensenyen.

En teoria, la Universitat es pot reinventar, però ho ha de fer, ho ha de voler. Es poden redissenyar itineraris però potser és més encertat fer-ho des de fora, amb més flexibilitat. Fa uns mesos, un rector em preguntava pel futur de la seva universitat. Li vaig dir: “la pregunta és arrogant”, i es va quedar parat. En tot cas, hauríem de parlar del futur de l’educació superior, vaig afegir, ja veurem si en el si de la Universitat o d’algun altre invent. Perquè, això sí, sempre hi haurà la necessitat de l’aprofundiment. Una carrera, un grau, han d’estructurar el pensament.

D’alguna manera és el que jo vaig experimentar. Recordo d’una manera especial les classes d’Història al Col·legi Universitari. L’Anna Maria Garcia és potser la millor professora que vaig tenir. Ens va conformar un esperit crític, que es podia entendre un mateix fet de maneres diferents, que la història l’escriu el guanyador. Ens va donar eines per interpretar el món.

¿Com veus el futur?

Jo reivindico molt la filosofia i en certa manera començo a dimitir de la sociologia. Vull dir que necessitem una valentia intel·lectual per poder pensar, per dissenyar com serem d’aquí a setanta anys. En aquest canvi d’era, tenim la temptació de creure que la nova etapa serà millor, però podria ser que no fos així. Depèn en bona part de la nostra actuació en el procés. Per exemple, fent propostes concretes, com ara que els robots paguin impostos, perquè, d’altra manera, el sistema social seria insostenible. L’empresari que els faci servir es pot estalviar un sou però no pas el cost social, i necessitem que l’administració dissenyi uns barems tributaris. I això no es fa. Tots els canvis, i aquí estem davant d’una disrupció tecnològica, comporten una revolta social. Històricament és així. Una revolta que corregeix els excessos, com va passar en la Revolució Industrial.