En el nostre cas, penso que el que més ens ha beneficiat és la internacionalització i la participació en projectes de recerca col·lectius
Per a mi, l’única manera de fer bona teoria és anar al fons de les coses per entendre com es van produir.
La seva recerca actual, se centra en el sorgiment de nous grups socials, en particular, les noves classes mitjanes, en el segle XVIII. Es tracta d’una recerca col·lectiva estretament relacionada amb l’evolució de la propietat de la terra, a la qual ha dedicat molts anys de recerca. Per al seu treball, ella i el seu equip han utilitzat fonts de les comarques de Girona, on hi ha uns arxius excepcionalment rics que fan possible combinar la teoria i l’evidència, i continuen així una sòlida tradició historiogràfica que ve de lluny i que és una de les fortaleses del Centre de Recerca d’Història Rural, que Congost coordina. Recentment, ha estat distingida pel programa ICREA Acadèmia, que atorga la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, impulsada per la Generalitat de Catalunya. Aquests premis reconeixen l’excel·lència en recerca dels investigadors doctors amb vinculació permanent a les universitats públiques de Catalunya
El fet que aquest premi, que consisteix en un ajut de suport a la recerca, arribi en uns moments difícils per a la investigació és el que, per a mi, i per al meu equip, és més important. També és un motiu de satisfacció molt gran, vull remarcar-ho, el fet que l’ICREA reconegui amb aquest premi el treball de recerca realitzat en l’àmbit en què treballo, el de la història rural.
No puc pronunciar-me perquè no conec ben bé les estadístiques. Penso que, en general, a la majoria de convocatòries competitives en què el que es valora és l’excel·lència, es procura –i seria injust que no fos així– que els àmbits humanístics hi siguin representats. Sí que és cert que això resulta més fàcil en alguns àmbits de treball que en altres. En el nostre cas, penso que el que més ens ha beneficiat és la internacionalització i la participació en projectes de recerca col·lectius.
Per sobre de tot, l’element decisiu és la continuïtat en el treball. També hi afegiria les persones i les fonts. L’atzar ens ha ajudat quan hem coincidit a la Universitat de Girona investigadors amb una formació i una sensibilitat diferents, però que hem mantingut uns interessos comuns en la recerca, la qual cosa tampoc no és fàcil de trobar. Pel tipus de recerca que hem dut a terme sempre hem trobat la manera de presentar projectes col·lectius, des de principis dels anys noranta, quan la tradició majoritària en el camp humanístic era encara el de la recerca individual, i hem quedat contents de la fórmula, que hem sabut renovar per mantenir-ne l’interès. Ens hem reforçat mútuament i, a mesura que avançàvem, ens hem internacionalitzat i hem establert relacions amb altres grups i altres centres. És en aquest aspecte, el de la internacionalització, en què es revela la importància de les fonts, perquè sense unes fonts molt riques no ens hauríem pogut renovar ni prendre consciència, quan hem anat a l’estranger, del valor que tenien. Hem vist que el que podíem fer nosaltres, metodològicament, i teòricament, era molt més ric que en altres llocs que, malgrat que compartíem l’interès pels mateixos temes, claus per explicar el desenvolupament històric, es trobaven que no tenien fonts o que eren més discutibles.
Penso que els investigadors del Grup de Recerca en Història de les Societats Rurals reconeixem Vilar i Fontana com els nostres mestres. Cal afegir que Pierre Vilar va dedicar bona part de la seva recerca empírica a les transformacions agràries de la Catalunya del segle XVIII, a partir de fonts originals. Va plantejar hipòtesis, algunes de les quals, com per exemple les seves intuïcions sobre el paper del treball dels més humils en el creixement agrari català del segle XVIII, s’avançaven quaranta anys a algunes tesis que tot just ara es comencen a explorar per al conjunt d’Europa, amb el debat que s’anomena de la “revolució industriosa”. Vilar reconeixia que farien falta molts anys de treball abans no es pogués treure profit del que aventurava. En aquest sentit, compartim una manera de pensar i fer història que ens sembla que, avui, potser no està de moda. Tanmateix, creiem que és la més sòlida per assegurar una recerca que puguin aprofitar els historiadors del futur, com nosaltres aprofitem la de Vilar i Fontana. A més, jo he tingut la sort de conèixer personalment Vilar i ell, com ho he de dir també de Fontana, sempre m’animava, també en moments difícils, a prosseguir la línia de recerca en la qual ens hem mantingut. Val la pena que se sàpiga que en una recerca de llarga durada també hi ha dificultats i entrebancs, perquè de vegades els avaluadors consideren que cal treballar altres temes, per la qual cosa és important creure-hi i insistir-hi.
Sí, és la clau, perquè encara que la recerca potser confirmarà després el que ja se sabia, moltes vegades passa que no, que el pensament establert queda rebatut. Cal estar en alerta constant i entendre que el discurs oficial ha estat construït a posteriori i que tendeix a falsificar i simplificar la història. És necessari reaccionar contra qualsevol discurs o idea, fer-ho amb cautela, és clar, i fer-te preguntes, investigar. Sovint, els resultats són sorprenents.
Per mi és la manera d’arribar al fons de les coses. Circula la idea que altres científics socials poden ser més teòrics: per exemple, els economistes, als quals se’ls atribueix un pensament teòric. En canvi, es considera que els historiadors es limiten a fer un treball empíric. Per a mi, l’única manera de fer bona teoria és anar al fons de les coses per entendre com es van produir. Tots els científics socials necessiten aquesta reflexió històrica perquè, de fet, és l’única que els pot ajudar en la interpretació correcta dels fets.
Un dels aspectes que caracteritza la nostra recerca és que no avança a pas de centenaris, homenatges, ni celebracions. Si abans he fet èmfasi en la llarga durada de la recerca que duem a terme és, justament, perquè no ens hem distret en històries que podien tenir una certa demanda, fins i tot institucional. Si em pregunteu pel Tricentenari, a mi, m’agradaria que es tinguessin més en compte els treballs, molt sòlids, que han fet els historiadors. Fins i tot, que l’efemèride servís per estimular la recerca, però no només des de la història dels governants, des de la història des de dalt, que a mi em sembla que últimament ha pres massa volada, sinó des d’una perspectiva que mostri la història com un procés molt complex en què hi ha homes i dones de tota mena, amb rols i interessos diferents i sovint contraposats.
Se simplifica molt quan es diu que Catalunya era una cosa i, Espanya, una altra. De fet, una de les reflexions de Pierre Vilar, quan parlava de la necessitat de pensar històricament, era sobre la conveniència de no parlar així de les nacions i/o estats, com si fossin persones, com si fossin una sola cosa, com si fossin eterns i sí, en canvi, a distingir entre el que fan els governs i el que fan les persones, i entre allò que pot beneficiar a uns però alhora pot perjudicar uns altres, dins un mateix col·lectiu, i situar els fenòmens en els seus contextos històrics, i així prendre consciència de la complexitat de les societats… M’esvero una mica quan sento alguns comentaris sobre com érem “nosaltres” i com eren “els altres”, el 1714… I, tot i que no és un fenomen nou, em preocupa que aquests comentaris s’utilitzin per justificar interessos i passions actuals.
Deixa un comentari