L’entusiasme d’aleshores no ha minvat gens. En aquests dos anys hem viscut un procés que ens ha fet més savis, més lúcids, Hem après a tocar de peus a terra, a no deixar-nos endur pel mil·lenarisme, pel fer volar coloms sense sentit. Hem anat bastint les estructures acadèmiques i administratives que ens han ajudat a no ser, avui, “una pura ficció”, i que ens hauran de permetre, demà, consolidar un “projecte amb credibilitat”, com jo mateix, en un acte com aquest, reclamava ara fa dos anys.

EL 1992 vaig dir que la satisfacció de comptar amb una universitat pròpia no era la conseqüència d’un “orgull provincià ni d’un interès egoista, sinó l’explosió de vint anys d’espera pacient i de treball il·lusionat”.

L’eufòria d’aleshores no era sinó l’aperitiu d‘una tasca dura i complicada. Recordem els esforços que vam esmerçar tots plegats per arribar tenir una Universitat, però, ara més que mai, mirem el futur sabent que el tenir una universitat de debò depèn, sobretot, de nosaltres mateixos.

Mantenim aquella punta de bogeria, aquella altíssima il·lusió que ens va dur allà on som i que ens fa tenyir de simbolisme col·lectiu qualsevol acte en què es doni forma a la idea de la universitat que volíem.

Una universitat que no sigui perifèrica en el sentit de superficial, que no sigui marginal, que digui la seva en el concert universitari català. Que rebi – com és cert que ha rebut – el suport de les institucions i que sigui, ella mateixa, capdavantera en el projecte d’una Girona de progrés econòmic i social.

“Ens amaguem”, com escriu el Dant, “en el foc que ens afina”, però també sortim a l’exterior, amb la voluntat de ser-hi presents, de no esdevenir torre d’ivori sinó punt de trobada, de discussió, d’engrescament.

Josep M. Nadal, exrector de la Universitat de Girona