Revista
de la Universitat
de Girona
juny 2015
06
Portada / Ciències / Ciències de la salut / Docència i formació / Notícies / Richard John Roberts i Sheldon Lee Glashow: dos premis Nobel a la UdG

Richard John Roberts i Sheldon Lee Glashow: dos premis Nobel a la UdG

La UdG ha rebut al llarg de la seva història la visita dels següents premis Nobel: 1992 – Roald Hoffmann (Química, 1981); 1993 – Ilya Prigogine (Química, 1977); 1995 – Rigoberta Menchú (Pau, 1992); 1999 – José Saramago (Literatura, 1998); 2005 – Walter Kohn (Química, 1998); 2007 – Rudolph Marcus (Química, 1992); 2008 – Joseph Stiglitz (Economia, 2001); 2012 – Arieh Warshel (Química, 2013); 2014 - Jean-Marie Lehn (Química, 1987); 2015 - Sheldon Lee Glashow (Física, 1979); 2015 – Richard John Roberts (Medicina, 1993).

Sheldon Lee Glashow

Sheldon Lee Glashow

Sheldon Lee Glashow va rebre el Nobel de Física l’any 1979. En la seva estada a la Universitat de Girona, a la Facultat de Ciències, va explicar per què l’atzar és un fenomen freqüent en la ciència, que s’ha de tenir en compte perquè mai no se sap si intervindrà en el procés investigador. Un dia, a l’aula d’una escola nord-americana, van introduir el tema del moviment giratori de la Terra i un jovenet Sheldon Lee Glashow, amb una curiositat desmesurada i impròpia de la seva edat, va voler anar més enllà, empès per les ànsies de saber: “Per què sempre es veu el mateix costat de la Lluna?”, va inquirir. Va deixar la professora amb la boca ben oberta. No l’hi van saber explicar, però sí que va rebre un estímul positiu: “Molt bona pregunta!” Allò el va motivar en extrem perquè “em vaig adonar que era capaç de fer bones preguntes. Ja era un començament”. Aleshores va entendre que només extrauria conclusions vàlides si ell mateix formulava preguntes i si ell mateix cercava les respostes. “Es pot dir que en aquell moment vaig convertir-me en un científic”, ha revelat Glashow en una entrevista recent.

“Es pot dir que en el moment en què, de jove, vaig formular una bona pregunta, vaig convertir-me en un científic”

D’aparença afable i de somriure fàcil, el seu tracte és proper. De ben segur que li entusiasmen les bromes. “Esperi’s un moment que em trec el barret i em pentino”, demana abans de situar-se just al davant de la porta principal de la Facultat de Ciències sota un sol de justícia. Va visitar la Universitat de Girona per oferir una conferència sobre la serendipitat en la ciència (“Serendipity in Science”) i l’acollida va ser excel·lent.

Serendipitat? Què és la serendipitat? Doncs un descobriment casual o imprevist en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents, que es produeix sense planificació i de forma inesperada. Al llarg de la història, els descobriments vinculats a l’atzar han estat constants en els camps de la física, la química i la biologia, principalment. Glashow va posar-ne alguns exemples: la descoberta dels raigs infrarojos, la sacarina o els ful·lerens, i després es va endinsar en la teoria. La serendipitat xoca frontalment amb el mètode kantià de fer recerca. El primer procés es basa en l’observació i el pensament, per aquest ordre, mentre que el segon se sustenta en el pensament i després, en l’observació. La conclusió és clara: no es pot optar per una sola actitud, sinó que s’han de combinar totes dues. La recerca s’ha de plantejar amb objectius, però sempre s’ha de mantenir la ment oberta als imprevistos.

Els pares de Glashow (1932, Nova York) eren fills d’immigrants russos de tradició jueva. El seu progenitor era lampista, però ell va poder accedir sense problemes a l’educació bàsica i superior perquè li va tocar créixer en un barri de gent vinguda d’Europa, principalment d’Alemanya, que volia progressar. La majoria va tenir èxit, com ho demostra el fet que de l’institut on va cursar els primers estudis (Bronx High School of Science) en van sortir fins a set premis Nobel. Era el temps de la Gran Depressió i la gent amb un doctorat no trobava feina i s’havia de dedicar a donar classes als instituts.

Posteriorment, es va llicenciar en Física el 1954, a la Universitat de Cornell, i el 1959 va aconseguir el doctorat a la Universitat de Harvard. Va ampliar la seva formació a l’Institut Niels Bohr de Copenhaguen (Dinamarca), a l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), a Suïssa, i a l’Institut Tecnològic de Califòrnia. Entre 1982 i 1984 va ser professor de física a la Universitat de Houston, i des d’aleshores fins avui ho és de la Universitat de Boston. Treballant de bracet amb el seu compatriota Steven Weinberg i amb el pakistanès Abdus Salam, tots tres van desenvolupar la teoria de la interacció electrofeble, segons la qual l’electromagnetisme i la força nuclear feble són, sota determinades condicions, una sola i única interacció. Gràcies a aquests treballs es va poder comprovar com aquesta teoria era aplicable a totes les partícules i no tan sols als leptons. El 1979 van ser guardonats amb el Premi Nobel de Física pels seus treballs sobre la interacció electrofeble.

Per acabar, una curiositat: el famós personatge de ficció Sheldon Lee Cooper, el físic de la sèrie de televisió The Big Bang Theory, adquireix el primer nom del nostre científic, mentre que el cognom l’adopta de Leon Cooper, guanyador del Nobel de Física un any abans que Lee Glashow.

 

Richard John Roberts

Richard John Roberts

És possible defensar causes humanitàries mitjançant la ciència? Richard John Roberts, Premi Nobel de Medicina el 1993 pels seus descobriments sobre els gens discontinus, intenta cada dia fer passos en aquest sentit, aprofitant l’altaveu del guardó de l’acadèmia sueca. Ho va explicar tot plegat en una conferència a la Facultat de Medicina de la UdG.

En la curta distància, Richard John Roberts no enganya ningú: és anglès i investigador. Destil·la flegma britànica per totes bandes i té la necessitat permanent de capbussar-se en les seves cabòries científiques. Tenia programada la seva conferència a la Facultat de Medicina a la 1 del migdia, però des de les onze que era al despatx del degà treballant intensament. Ho va sol·licitar amb fervor només posar-hi els peus. Bioquímic i biòleg molecular, a Girona va parlar, en essència, de com difondre la pau mitjançant la ciència (“Spreading peace through science”), davant d’una sala d’actes plena.

Roberts s’interessa a difondre la pau a través de la ciència

Serè, seriós i de vegades transcendent, Roberts va explicar que rebre el guardó de l’Acadèmia sueca va actuar com un poderós altaveu per a les seves reivindicacions i que, a partir d’aleshores, se’l van escoltar més. “Havia d’aprofitar l’ocasió i així ho vaig fer.” L’embranzida de la seva causa va anar agafant velocitat i en poc temps va aconseguir engrescar altres guardonats en la promoció d’iniciatives humanitàries o en benefici de la comunitat internacional. En aquest sentit, va parlar de la campanya en l’àmbit planetari que està liderant per aconseguir que les publicacions de caràcter científic siguin de lliure accés (open access).

També va rebatre les acusacions d’aquells que, sense cap fonament sòlid, assenyalen que els organismes modificats genèticament (OMG) són perjudicials per a la salut, i va afegir que l’oposició a aquests aliments prové dels països desenvolupats, en què l’accés al menjar no és un problema real. En canvi, la resposta dels països en vies de desenvolupament no ha estat la mateixa, perquè la pèssima alimentació de la població és la principal xacra a què han de fer front. El científic britànic no va referir-se en cap moment a la polèmica suscitada arran d’una entrevista que va concedir a un diari de Barcelona el 2007, en què afirmava que les empreses farmacèutiques bloquegen medicaments que “curen massa” i que, per tant, no són rendibles, i que produeixen medicaments cronificadors per ser consumits durant un llarg període de temps. Aquests arguments van rebre un suport consistent de, per exemple, Teresa Forcades, però Roberts va encarregar-se de desmentir-los anys després assegurant que “em van citar de forma incorrecta”.

No obstant això, estem davant d’un investigador que procura desmitificar i humanitzar la ciència, a vegades amb pinzellades iròniques. Com quan va publicar un article en què exposava les deu regles senzilles que s’han de seguir per guanyar un Premi Nobel.

1. Mai comencis la teva carrera amb l’objectiu de guanyar un Nobel

2. Has d’esperar que els teus experiments fallin de tant en tant

3. Col·labora amb altres científics, però mai amb més de dues persones

4. Per incrementar les oportunitats de guanyar, cuida la teva família, ja que molts marits, mullers i fills també han rebut el premi

5. Treballa en el laboratori d’un científic ja guardonat

6. Encara millor que la regla número 5: treballa al laboratori d’un futur guardonat

7. Dissenya i executa els teus experiments en els moments en què t’acompanya la sort

8. Mai no planifiquis la teva vida per guanyar un Premi Nobel

9. Sigues sempre agradable amb els científics suecs

10. Estudia biologia

Richard John Roberts (1943, Derby, Anglaterra) va estudiar química a la Universitat de Sheffield, on es va graduar el 1965, i es va especialitzar en bioquímica. El 1969 es va traslladar als Estats Units, on va ser nomenat professor de la Universitat de Harvard. Des de 1992 dirigeix els treballs de recerca del Biolabs Institute, situat a la ciutat de Beverly, població de l’estat nord-americà de Massachusetts. Va iniciar la seca recerca sobre el material genètic dels virus, particularment de l’adenovirus, i va arribar a la conclusió que l’àcid ribonucleic (RNA) ha hagut de precedir en l’evolució l’àcid desoxiribonucleic (DNA), una conclusió que va ser exposada paral·lelament per Phillip Allen Sharp. Conjuntament amb aquest científic, va observar com la informació dipositada en un gen no hi és de forma contínua, sinó que hi és fraccionada o discontínua. L’any 1993 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina, que va compartir amb el mateix Phillip Allen Sharp, pels seus descobriments sobre els gens discontinus, bàsics en la recerca moderna en biologia, i per la recerca mèdica orientada al càncer, principalment.

 

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona