Revista
de la Universitat
de Girona
novembre 2016
11
Portada / Ciències de la salut / Humanitats / Recerca i transferència / Entrevista a Josep Roig, cirurgià i investigador: “La tuberculosi era coneguda com el mal dels poetes”
Josep Roig (foto Fina Molas)
Josep Roig és cirurgià i investigador del Departament de Ciències Mèdiques de la UdG i, recentment, ha finalitzat la seva tesi doctoral a l’entorn de la tuberculosi a partir de la literatura. Roig ha estudiat aquesta malaltia a través de vint obres, entre novel·les i contes, d’autors catalans i europeus dels segles XIX i XX.

Les paraules dels metges podien contrarestar la ineficàcia de la ciència i tenir un efecte terapèutic

Música clàssica, novel·les immortals o obres cabdals del romanticisme van ser realitzades en el context d’una tuberculosi avançada

“La tuberculosi era coneguda com el mal dels poetes” Entrevista a Josep Roig, cirurgià i investigador

Cristina Valentí

Les grans malalties, com la tuberculosi, han acompanyat els humans al llarg de la història i s’han fet conegudes tant pel seu abast geogràfic com per l’elevat nombre de persones afectades. Els estudiosos les han analitzades a fons –avaluant aspectes com els canvis socials, higiènics i terapèutics– per traçar el seu mapa evolutiu. No obstant això, l’art ofereix una font d’informació molt valuosa. La pintura, per exemple, ha arribat a reflectir característiques d’algunes malalties abans, fins i tot, que fossin descrites per la ciència mèdica.

¿Què troba en la literatura que no hi hagi als manuals científics?

La simbiosi que s’estableix entre la literatura i la medicina és singular i extremadament productiva, comporta una mena de treball de camp amb grans avantatges. La novel·la mostra experiències humanes, expressa les actituds de l’home com les seves pors, i la integració de la malaltia en la cultura. La literatura també pot manifestar les esperances del pacient, l’actitud i presa de consciència de la pròpia finitud o l’enfrontament a la mort. El malalt parla de les seves pors, del seu dolor, de la seva impotència, del seu abandó, de la seva ràbia o de la seva esperança.

¿Quines obres ha escollit per estudiar la tuberculosi des de la literatura?

De les obres cabdals de la novel·la europea dels segles XIX i XX, n’he seleccionat vint. Unes han estat escollides perquè el seu argument té com a factor determinant la pròpia malaltia o perquè algun dels seus protagonistes ha de conviure amb ella a la vegada que tira endavant una existència digna de ser explicada. Aquest grup d’obres podia arribar a ser força nombrós, ja que no era extraordinari que la tuberculosi formés part de l’argument de moltes novel·les d’aquella època. En aquest cas, he preferit triar aquelles que resultaven més significatives per la important difusió del text o perquè l’origen de l’autor o el desenvolupament de la trama eren propers al nostre entorn geogràfic. Per exemple, La dama de las camèlies d’Alexandre Dumas, Camí de llum de Miquel de Palol, El árbol de la ciencia de Pio Baroja o La mort d’Ivan Ílitx de Lev Tolstoi.

Josep Roig (foto Fina Molas)

Josep Roig (foto Fina Molas)

¿També ha seleccionat obres que es desenvolupen a l’interior de sanatoris, oi?

Sí, i aquestes són les que han tingut més valor en la meva recerca per l’elevat volum d’informació que n’he pogut extreure. Per exemple, Pabellón de reposo de Camilo José Cela, La muntanya màgica de Thomas Mann o Siete plantas, de Dino Buzzati. Tot i això, també m’he basat en obres com El mar de Blai Bonet (1985) o L’alè de Thomas Berhart (1978). Encara que el títol de la tesi defineix el període d’estudi entre 1850 i 1950 he introduït aquestes obres literàries escrites durant la segona meitat del segle XX amb els coneixements mèdics propis dels anys 50 i amb el desenvolupament de la trama en aquest mateix període de temps.

¿Quina era la situació dels malalts en el període de la història que ha estudiat?

Al segle XIX, pràcticament tothom tenia contacte amb la malaltia per la proximitat a familiars, amics o coneguts que la patien amb impotència i resignació. La seva presència s’acceptava amb fatalisme per la seva evolució lenta però inexorable. Habitualment, qui mantenia les esperances més intactes era el malalt, que conservava la seva capacitat intel·lectual fins al final.
A final de segle, la tuberculosi era la sisena causa de mortalitat: a Barcelona morien 2.000 persones cada any per aquest motiu. Aleshores, la capital catalana comptava amb prop de 600.000 habitants que vivien en un ambient urbà, el qual afavoria la propagació de la tuberculosi. La xarxa de clavegueram i la distribució d’aigua potable eren insuficients. Els habitatges obrers, humils i mal ventilats, donaven a carrers estrets i sense pavimentar. A les fàbriques i als tallers es repetien les mateixes condicions higièniques, la manca de llum natural i de ventilació afavoria la propagació entre treballadors mal alimentats. La situació s’agreujava per la manca de control dels caps de bestiar afectats per la tuberculosi. La carn i la llet es comercialitzava als escorxadors i vaqueries.
A principi del segle XX, la tuberculosi va arribar a infectar el 90% de la població adulta de Barcelona però va començar un declivi de la mortalitat. Els factors més determinants van ser l’augment de la qualitat de vida i el tractament adient. Això incloïa la millora en les condicions laborals, el coneixement per part de la població de la contagiositat de la tuberculosi, l’acceptació de les mesures preventives i el control i l’esterilització de la llet de vaca.

La muntanya màgica (edició de 1924)

La muntanya màgica (edició de 1924)

Tractament de la tuberculosi al Stannington Sanatorium (Wellcome Images)

Tractament de la tuberculosi al Stannington Sanatorium (Wellcome Images)

¿Com és que hi havia tantes diferències entre els entorns rural i urbà?

Les condicions climàtiques i alimentàries de l’entorn rural afavorien la remissió dels símptomes. Quan els sanatoris encara no estaven en funcionament era freqüent recomanar llargues estades en zones rurals. El creixement urbà amb escasses mesures sanitàries va afavorir l’eclosió de la tuberculosi en la segona meitat del segle XIX. El canvi radical de mitjans del segle XX va ser el descobriment i l’aplicació dels tractaments amb antibiòtics. Això va comportar el tancament de milers de places d’hospitalització en sanatoris i la possibilitat de tractar els malalts a les ciutats sense haver d’abandonar els llocs de treball.

¿Com era la relació entre metges i pacients?

Si deixem de banda el terreny més conceptual de la relació metge-pacient i ens endinsem en aspectes més pràctics, veiem amb massa freqüència que els metges es veien incapaços d’oferir solucions o remeis als seus pacients. L’actuació mèdica tenia límits. Era aleshores quan la sola presència del metge o les seves paraules podien contrarestar la ineficàcia de la ciència i tenir un efecte terapèutic que no oferien els medicaments. La manera d’adreçar-se al malalt per comunicar-li un diagnòstic o aventurar un pronòstic no formava part de la preparació en medicina i, encara menys, s’ensenyava a formular “mentides pietoses” creïbles per mitigar la cruesa de les vivències. La pràctica clínica diària, però, de seguida alliçonava en aquestes qüestions i el metge es deixava endur per un sentiment caritatiu abans que dir sempre la veritat.

¿Quin tipus de vida podien fer els pacients quan se’ls diagnosticava la malaltia?

Durant la segona meitat del segle XIX, els que disposaven de recursos podien anar a fer cures de repòs als sanatoris que començaven a aparèixer a les altes muntanyes del centre d’Europa. Eren edificis amb galeries àmplies orientades al sud amb les conegudes “chaise-long” que permetien llargues estones respirant aire fred mentre el cos restava tapat per les tradicionals mantes de pel de camell. La majoria de la població, però, havia de conformar-se a passar-ho com podia en els seus habitacles urbans. Només alguns amb certs recursos econòmics podien gaudir de l’assistència d’un metge fins al final de la seva vida.

¿Quina era la consideració social que rebien aquests malalts?

Va anar canviant a mida que anava avançant el segle XIX. Al principi, era coneguda com ‘el mal dels poetes’ i podia arribar a ser una malaltia quasi desitjada. Era habitual en la gent de vida bohèmia que es dedicava a les diferents arts. Grans pàgines de la música clàssica, de novel·les immortals o obres cabdals de la pintura del romanticisme van ser realitzades sota l’influx d’un accés febril en el context d’una tuberculosi avançada. Aquesta percepció canvia amb la revolució industrial, quan el creixement de les grans ciutats i les seves condicions insalubres van fer que les classes socials més baixes patissin també la malaltia. A més, el pacient havia de seguir treballant si volia obtenir ingressos, la qual cosa afavoria els contagis. Finalment, els sanatoris oberts al segle XX van ser útils per apartar els pacients de la resta de la societat.

Deixa un comentari

 

Et pot interessar...
Articles
UdGent Crèdits  |  Amb el suport del Consell Social de la UdG

Edita Universitat de Girona
Coordina Josep M. Fonalleras
Equip de redacció Josep M. Fonalleras, Carles Gorini (núms 1 i 2), Òscar Bonet (núms 1 al 6), Cristina Valentí (núm 10),
Fotografia Autors corresponents/Fina Molas (Servei de Publicacions) / Harold Abellán / Lluïsa Gràcia (per al número 12, especial 25 anys) / Fons Hemeroteca Diari de Girona i El Punt (per al número 12, especial 25 anys)
Disseny Iglésies Associats / Marc Vicens
Producció Servei de Publicacions
Amb el suport del Consell Social de la UdG
Consell editorial Comissió de Comunicació de la Universitat de Girona

Estudiants en pràctiques: (a partir del núm 8) Megan Descayre (Comunicació Cultural), Jesús Malagón (Publicitat i Relacions Públiques) / (a partir del núm 9) Anna Fonalleras (Comunicació Cultural) Col·laboracions: Eloi Camps (Comunicació Cultural); Jaume Guzman (Comunicació Cultural); Esther Molina (becària de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani).

 

www.udg.edu

Contacte

Publicacions · Pl. Sant Domènec, 3 · 17071 Girona · Tel. 972 41 80 99 · Edifici Les Àligues
http://udgent.udg.edu   revistaudgent@udg.edu


Revista de la Universitat de Girona