Alexander Sigurbjörnsson és un estudiant de Psicologia de la UdG. Es prepara per anar als propers Jocs Olímpics que es faran el mes d’agost a Rio de Janeiro. Competirà en rem, juntament amb el seu company de regata, Pau Vela. El 29 de juliol marxen cap al Brasil, per participar-hi entre el 6 i l’11 d’agost.

Et prepares per als Jocs Olímpics de Rio. ¿Com has arribat fins aquí? ¿Quan i com vas començar a fer rem? 

Vaig començar a fer rem el 1998, quan tenia 9 anys, com una activitat extraescolar. Era un esport que m’agradava i, a mesura que van anar passant els anys, m’anaven cridant per fer campionats d’Espanya i, després, competicions amb la Federació Catalana de Rem; més endavant, competicions amb la Selecció Espanyola… A poc a poc, gairebé sense adonar-te’n, el teu nivell va pujant, fins que arriba un dia en què la Federació Catalana em proposa d’anar a viure permanentment a Banyoles —becat per la mateixa Federació—, on hi ha la seu de la Selecció Catalana. Allà vaig començar a fer entrenament d’alt nivell, a la categoria de juvenil. Des d’aquell moment, visc a la residència per a esportistes que hi ha allà mateix, que ve a ser l’extensió del CAR (Centre d’Alt Rendiment), però localitzada a Banyoles. Banyoles és un lloc molt adequat per practicar el rem, bàsicament perquè té un estany molt apropiat per remar, amb un camp de regates; això no ho tens a cap altre lloc de Catalunya.

L’any 2009 entro a l’equip absolut de la Selecció Espanyola. Aquí és on es va creant la idea dels Jocs Olímpics. Vam intentar classificar-nos per als Jocs de Londres del 2012, però no va sortir bé. El mateix 2012 vam fer un projecte amb cara i ulls per poder classificar-nos per a Rio i, per sort, ha sortit; ha estat fruït de molts anys i que es donessin les circumstàncies adequades.

¿Quantes hores entreneu a la setmana?

Depèn molt del període de la temporada en què estiguis. Al començament es fa el que anomenem entrenaments de més volum, és a dir, entrenaments molt llargs, molt més de resistència; en canvi, a final de temporada, es fan entrenaments molt més curts i molt més intensos. Durant l’any, entrenem unes 25 hores a la setmana, aproximadament. De dilluns a divendres fem entre dos i tres entrenaments al dia. Pel que fa als caps de setmana, dissabte al matí en fem dos i els diumenges descansem. Bé, alguns anem a remar una estona més.

En funció del que toqui, fem peses, algòmetre, bicicleta, rem o, a vegades, una combinació de tot això; varia molt en funció de l’època de l’any i de si hi ha competicions a prop. El nostre entrenador és en Dani Rodríguez, que també és el director tècnic de la Federació Catalana de Rem; ell gestiona les setmanes, ens posa els horaris i ens diu el que hem de fer.

¿En quina modalitat competireu als Jocs Olímpics?

La modalitat es diu ‘dos sense timoner’. Som dues persones. Cadascú té un rem: n’hi ha un que es col·loca al davant i rema per la dreta (babord), i l’altre, en aquest cas sóc jo, va darrere i rema per l’esquerra (estribord).

Alexander Sigurbjörnsson, estudiant de la Facultat d’Educació i Psicologia i remer olímpic

També estàs estudiant, alhora, el grau de Psicologia. ¿És difícil la compaginació dels entrenaments i les competicions amb els estudis? 

Bé, hi ha gent que porta millor el fet de combinar les dues coses i gent que ho porta pitjor. Jo vaig començar a fer Psicologia ja fa força anys i, al principi, anava bé, però per qüestions relacionades amb el rem vaig haver d’anar a viure a Sevilla durant dos anys i vaig deixar bastant de banda la carrera. No em va acabar d’anar bé i, en certa manera, vaig plegar dels estudis. Però fa 4 anys, en tornar a Banyoles, m’hi vaig tornar a posar i m’ho vaig agafar més seriosament. El que he fet per poder-m’ho compaginar millor ha estat agafar menys assignatures cada any, uns 40-45 crèdits —el màxim de crèdits per any són 60—, intentar no tenir classe més de 3 dies a la setmana, i evitar fer classe els divendres perquè, sovint, coincideix amb les competicions de rem. He intentat muntar-ho d’aquesta manera, agafar menys assignatures per poder combinar-m’ho millor i no sobrecarregar-me massa. El fet de tornar a viure a Banyoles m’ha facilitat l’assistència a les classes de la UdG i, així, he pogut anar seguint els cursos. Sabia que tenia poques hores, però almenys les podia aprofitar intensament.

¿Com és que vas decidir estudiar Psicologia? Hi ha molts esportistes que es dediquen exclusivament a l’esport que els ocupa. ¿Què és el què t’atreia de la carrera?

Del rem no en pots viure. El que sí que pots és aspirar a una beca —si vas obtenint bons resultats als campionats del món— que et permeti poder fer una mica de calaix i que t’ajudi a fer ‘la transició’ el dia que deixis de remar. Jo tinc la sort de tenir la beca ADO (de l’Asociación de Deportes Olímpicos) per estar una mica més tranquil el dia de demà, però hi ha molts esportistes que no ho tenen i que, malgrat deixar-ho tot per l’esport, no els acaba de sortir bé i han de plegar sense cap compensació econòmica i sense tenir res més. Fer un esport minoritari pot tenir aquest tipus de conseqüències.

Nosaltres al centre de Banyoles treballem amb una psicòloga. Des d’un primer moment, sempre m’ha atret molt el tipus d’ajuda que ens ofereix i les eines que ens aporta per entrenar l’aspecte mental, que moltes vegades s’oblida. Em va cridar l’atenció el que feia i vaig pensar que en un futur m’agradaria fer el mateix.

¿Com s’afronten uns Jocs Olímpics? ¿T’hi han ajudat els coneixements de psicologia, per a la preparació d’una competició tan important?

Anar als Jocs Olímpics és, per dir-ho d’alguna manera, el somni de qualsevol esportista i nosaltres estem a punt d’arribar-hi. A sobre, després de la patacada del 2012 encara hi ha més ganes. Així i tot, jo encara vull ser prudent i no abaixar la guàrdia fins que no sigui allà, em refereixo al fet de no lesionar-me, de no posar-me malalt… Bé, faig vida normal, es tracta simplement de vigilar i de cuidar-se, d’utilitzar el sentit comú. Pel que fa al menjar, a través del CAR de Sant Cugat tenim una dieta que després cuinen a la residència de Banyoles. I dormir és molt important. Jo sempre intento assegurar vuit o nou hores. Després, en els entrenaments, ho notes. En el que més m’han ajudat els coneixements de psicologia i tot el que he treballat amb la psicòloga és, sobretot, a gestionar l’ansietat abans de les competicions. En la classificació dels Jocs de Londres vam fer tot el que estava a les nostres mans per classificar-nos i ens vam quedar només a una posició d’aconseguir-ho… És ràbia, tristesa, tota una barreja de sensacions de frustració. Suposo que, en aquest sentit, també vaig decidir tornar a estudiar, vaig pensar “ostres, ho he deixat tot per classificar-me i no ho he aconseguit; tornaré a estar 4 anys preparant-me i em tornarà a passar el mateix?”. Haig de tenir alguna cosa més que el rem. A més, et vas fent gran i vas pensant en que necessites uns estudis. Molt poca gent viu del rem.

Alexander Sigurbjörnsson

¿Has pensat què vols fer en un futur professional?

La meva idea és fer un màster en Psicologia de l’esport l’any que ve o d’aquí un parell d’anys. Així, tindré aquesta preparació i titulació per poder dedicar-m’hi. Vull especialitzar-me en Psicologia de l’esport per poder ajudar d’altres esportistes, i a més, per mi també és una manera de seguir vinculat a l’esport des d’aquesta vessant menys habitual.

¿Hi ha algun tipus d’ajuda des de la Universitat per als estudiants d’elit? 

Sí. T’assignen un tutor al qual pots consultar-li qualsevol incompatibilitat que tinguis amb els estudis. Per exemple, si jo sóc fora un dia perquè tinc competició i aquell dia hi ha un examen, el professor està obligat a canviar-me’l. També hi ha altres opcions pel que fa a les pràctiques i als treballs però, bàsicament, el que més he necessitat ha estat canviar exàmens o posposar treballs. Tot i això, crec que falten altres ajudes com per exemple convalidar els crèdits de lliure elecció als esportistes d’elit, ja que fem moltes competicions i activitats esportives que no es tenen en compte. Els esportistes d’aquestes característiques haurien de tenir la lliure elecció totalment coberta.

¿Hi ha algun altre estudiant de la UdG que també vagi als Jocs Olímpics?

Sí, hi ha l’Anna Boada, una estudiant de medicina que competirà en la mateixa modalitat que jo però en la categoria femenina. I de fet, en Pau Vela, el meu company de rem, també va estudiar Enginyeria i Fisioteràpia a la UdG.